SOPES  MALLORQUINES RE-PO-SA-DES.

          El cap de redacció del diari sabia molt bé qui era la redactora que podia fer tremolar les cames al polític més retratat i a hores d’ara el més imputat. La meitat del llit de’n Valentí Valent havia quedat gelada durant els jornals que Cecília Roig va haver de cobrir l’arribada des d’Amèrica a Madrid del coll més reclamat a Mallorca. El primer vespre va ésser per a Valentí un alleugeriment del cos (“tot el llit per mi”) i dormí com un angelet. Dijous a la nit els dimonis el començaren a emprenyar; “ qué deu fer na Cecília les vint-i-cuatre hores del dia a Madrid, amb la seva forma de caminar tan lleugera, de ballarina i nerviosa com una rata, amb aquella mania de no dur sostenidors -ni falta que li feien en aquells dos mig melonets tan ben parits- i una coqueteria que des de la infància es preveia incurable, quina sensació tendrien els seus col.legues en conèixer la nova reportera mallorquina, serien capaços de fer la seva feina? Tregueu-vos aquestes mirades obscenes, pervertits! Tu, esborra aquest mal pensament, mal parit!”, somiava Valent tot fent voltes de banda a banda del llit. Divendres horabaixa, quan en Valentí esperava a Porto Petro l’arribada de la seva estimada, va rebre, a la fi una trucada: “No vendré fins demà migdia, ratolí. Avui vespre aniré a sopar i a fer una copa amb els companys de la premsa. Són una gent molt maca, ja t’ho explicaré. Ah!, i prepara qualque cosa per dinar demà. Besos, no tenc batería!” Mentre jugava amb el potet de Valium amb una mà i amb l’altre agafava un llibre que no llegiria, engegà el televisor. “Kiss me, stupid,”de Billy Willder, el deixà adormit al sofà amb una rialla de pardal assolellat.

 

          El bon humor matiner dels dissabtes - ves a saber per què - era immutable en Valentí Valent: el cafè amb llet, un bocí de pa amb camallot i els alls que ja es fregien amb un bon rai d’oli verjo a la greixonera el manteníen ben allunyat de qualsevol pensament angoixós. Hi afegí dos manats de sofrit ben picadets i dos o tres prebes de cirereta. A continuació venia la colflori, prèviament trossejada, i naturalment, remanada amb molta paciència i tot a foc lent. Després vendrien els pèçols de bullir, els xítxeros i tot seguit quatre o cinc cors de carxofes fetes bocins (també hi afegiria el molt gustós i poc apreciat tronc pelat de les carxofes). Ramena que ramena, i posant-hi la sal necessària perquè la verdura anàs amollant l’aigua, tot just faltaven dos manats d’espinacs i un altre de juliverd, a més d’un pessic de prebe vermell dolç i un tassó d’aigua perquè les verdures es fessin una mica més, sense deixar-les ni crues ni massa fetes. A una altra greixonera hi havia posat el pa de sopes amb la quantitat que ell trià. Només mancava abocar-hi totes les verdures ben escorregudes dins la greixonera de les sopes, deixar reposar i banyar el pa per a donar-li un cop de fogó abans de servir a taula (unes tàperes i un bon rai d’oli verjo quan ja son al plat les fan insuperables) “Que no és hora de fer una cervesa, Valent? Au idò!”

 

          Per no mirar al rellotge, en Valentí pelava ravenets i alls tendres, que juntament amb unes olives trencades eren l’acompanyament ideal a unes sopes mallorquines que prest serien el seu dinar “si na Cecília es dignàs travessar el portal d’una punyetera vegada…!” Però la reportera que havia fet tremolar Madrid durant tres dies, ja era a la porta de la cuina, amb una bata blanca de metgessa cobrint el seu cos nu, els cabells castanys embullats a posta i un somriure de mala puta que deixaren a en Valentí petrificat.

-         Qué fas vestit d’aquesta manera, Valentinet, que no m’esperaves?

-         Es hora de dinar, rateta. T’he t’he t’he fet ses sopes que a t t tu t’agraden …

-         Desvestit tot d’una i anem cap al cuarto ara mateix, que ses sopes RE-PO-SA-DES són més bones.

Valentí Valent i Valls