ARRÒS BRUT TRAMPÓS, RECONCILIADOR.
Cecília
ho provà de totes les maneres: primer amb tendres carícies i besades al coll, i
a l’orella que no tapava el coixí, després punyint les costelles de Valentí amb les puntes dels dits
nerviosos, pessigades histèriques a les anques i, per acabar i vist que no hi
havia res a fer, genollades com a martellades a les cuixes sense cap mirament.
Estava vist que la darrera nedada a la mar de la temporada havia mermat les
forces de Valentí, que de tant fer-se l’adormit se va arribar a dormir. Cecília
emperò, que l’havia acompanyat a nedar, encara guardava fetge i ganes. Moltes
ganes.
El suquet de taronja, el cafè amb una
mica de llet i no gaire sucre i la ensaïmada que Valentí Valent, a l’endemà,
havia disposat amorosament sobre la taula no foren prou per desfer la cara
estirada i els morros en que es va aixecar Cecília Roig, que fins i tot rebutjà
la besada de “bon dia” del seu amant. Valentí va decidir no probar la
reconciliació fins més tard; aquell diumenge tenien convidats i no convenia
encendre a sa madona, així que se va estimar més agafar l’escopeta i fer un
tomb per la garriga. Cecília trià la senalla i el camí contrari del intrèpid
caçador.
La cara de satisfacció en que arribava
Cecília un parell d’hores més tard, amb la senalleta carregada d’esclatassangs,
recompongué amb prou esforç la expresió de mal sofrida en que s’havia aixecat
quan va topar amb Valentí, que portava dos tords joves i una altre perdiu morta,
aconseguits després de suplicar i amollar cinquanta euros a uns caçadors veïnats
i de fer el ridícul davant tota la cantina. Cecília va carregar a Valentí amb
la feixuga senalla: “Agafa això, tu. Jo vaig a matar un pollastre per que “el
gall” pugui fer el seu arròs brut”
Valentí fregí els tords, la perdiu morta i
el pollastre fets trocets dins una greixonera amb una mica d’oli verjo i seim,
sal, prebe bord, prebe bo i dos o tres prebes de cirereta. Retirà les aus per
fregir gairebé un kilo de porc, entre costelleta, magre i xua a parts iguals
que després deixà reposar amb la resta de la carn. Dins la mateixa greixonera,
que ja feia una oloreta divina, sofregí cebe tendre amb una mica de prebe
vermell i un de verd, tot ben picat. Llavor mesclà el sofregit amb la carn, afegí
una colflori trocejada, monjetes i pèsols. Per acabar aquell meravellós fons
només calía afegir els esclatassangs i dues tomàtigues de ramellet. Ho va
remoure tot amb molta paciència i, com va veure que potser hi havia massa
gènero, en guardar una part dins la gelera per fer-ne qualsevol dia de la
setmana vinent. Tota aquella encertada recepta de sabors bulliren una hora o més
amb devers cinc litros d’aigua.
Mestrestant Cecilia, que preparava la
taula sense amollar el cigarret a la vegada que tastava el vi, trobà oportú
amollar un comentari. “Que vares pensar a comanar els caregols a Can Tià, Valent?” Valentí tremolà tot
ell i va respondre afirmativament, sortí a la terrassa i telefonà ràpid a Toni Barceló, un dels convidats. “Toni,
escoltem bé que penjaré aviat. Atura’t de camí a Can Tià i dum dues racions de
caragols. En arribar me’ls has de donar ben d’amagat. Au, Dios!” Valentí va
tastar el brou de sal i hi abocà un kilo i mig d’arròs i els caregols de Can
Tià, que havia duit Barceló, amb el seu suquet (la trampa). Amb això arribaren la resta de convidats.
L’arròs, espectacular, grandiós,
començà a fer el seu efecte estimulant, afavorint un ambient disternit a la
taula. Cecília, que només dirigía la paraula als convidats no podia emperò
deixar de mirar, admirada, a un Valentí que no s’havia reblenit en cap moment i
que semblava la mar de relaxat a l’altre extrem de la taula. En haver fet el
cafè i la copeta, l’encertat cuiner i un parell d’amigos decidiren fer una volta per la garriga amb l’intenció de
pair aquell dinar de privilegiats, després de rebre la absolució i el
consentiment de la seva estimada:
-
Vés i no te cansis
gaire, que avui vespre t’aniràs a dormir quan jo digui prou. M’has entesa? Idò
això.
Valentí
Valent i Valls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario