Històries de menjar i cuina
Greixonera de truita amb
marisc, m’has dit?
Bipolar segons el Doctor Díaz, diagnosticat esquizofrènic pel metge Llambies i contista, comediant a més de poca vergonya pel que fa al
metge coronel d’infanteria que el va enviar al servei militar. Antoni Barceló Rosselló, “Pitata”, feia acte de presència a ca el
seu íntim Valentí Valent cada cop
que la seva esposa, na “Guatlareta”,
l’enviava a pondre un parell de dies per tal de descansar una mica d’aquell
cervell que, malaltís o no, esgotava la paciència de la seva estimada cada tres
setmanes, més o manco. Era devers el migdia quan Antoni Barceló arribà a la
casa de Portopetro, on feien
convivència marital moderna la bellíssima Cecília
Roig i el sortat Valentí Valent, qui encara rondava pel poble llegint el
diari i fent un vermut.
-
Ooooooh, per picar! Oh, per picar! Qué tenim per picar?
Toc, Toooc!
-
Passa Toniet, som dins sa cuina. Primer dona’m un beso i
llavors obri una botella de vi blanc ben fresquet – digué Cecilia, qui preparava
un fondo d’arròs de peix amb un manat de sofregit i dues o tres sípies fetes
trocets, un pebre de cirereta i rematat amb dues tomàtigues de ramallet.
Llavors hi afegia un bon grapat d’escopinyes que s’obrien pujant el foc i
abocava dos tassons del millor vi blanc que hi hagués a la casa. Ara només
mancava omplir la greixonera d’un brou de peix fet a base de morralla i roquer;
les gambes i els escamarlans esperaven el seu torn just abans de fer els plats.
Vistes des de l'Hotel Can Rafalino ***** |
-
Oooh, quina oloreta per picar! es qui no ensum és a n’en
Valent. On és es teu parent?
-
Per mi t’espera pes poble fent un vermut. No vengueu
arreglats de Palo a hora de dinar – advertí Cecília mig en serio.
-
Un vermut pes poble? Ja ho farà aquell desgraciat si vol.
Tu i jo ho farem aquí en es vermut… vull dir… tu i jo, per picar, només per
picar, no en sabrà res es pardal d’en Valent. - Les mans d’en Pitata ja eren
d’excursió per dins el delicat vestidet de Cecília, qui respongué contundent
amb el genoll allà on fa més mal: era l’única manera d’aturar Antoni Barceló
“Pitata”, qui llavors de remugar una estona començà a pelar patates.
-
I ara què punyetes fas? Com així et poses a pelar patates?
Tan mal t’he fet o és que es cervell el tens allà a baix?
Mentrestant, en el bar Mestral de Portopetro, una
esgarrifor va interrompre la tranquil·litat de Valentí Valent qui, de sobte,
se’n va adonar de la absència del seu amic i de la possibilitat més que
probable de que tractàs d’envestir la seva estimada Cecília. “Cametes, dui-me
cap a cases, emperò ben aviat!”
-
Valentí, ja era hora que arribassis. El teu amic s’ha
posat a fer truita amb patates i no hi ha manera de llevar-li la idea del cap.
Que no m’havies dit que el tornava loco l’arròs de peix? O és que està ben
sonat de veres?
-
Deixa-ho fer, si això és tot lo que fa no hi ha que
passar pena. Un altre cosa seria que t’hagués envestit, que n’és ben capaç
aquest animal.
Barceló abocà la truita dins la greixonera
provocant un atac de pànic a Cecília Roig, qui s’aferrava ara al seu estimat
Valentí cercant protecció tal com si hagués entrat a casa Norman Bates, el personatge de Psicosi.
-
Es meu arròs, Valentí, aquest imbècil s’ha carregat s’arròs
de peix – les llàgrimes ja brollaven pel rostre espantat de Cecília, mentre
Barceló punxava la truita amb una agulla de fer punt i tapava la greixonera,
davallant el foc.
-
Ara només ha de fer xup-xup una horeta fins que sa truita
quedi ben inflada. Llavors, ho servirem amb ses gambes i ets escamarlans fets a
la planxa. S’arròs guarde’l per una altra ocasió. Perdona’m i no ploris més.
Salut! – i en Barcelò ho celebrà amb un
bon glop de vi.
Un cop a taula:
-
Toniet... m’has deixat ben estorada. No m’ho hagués
pensat mai en això. Es teus beneits, quin dinar més recollonut que em fas dir!
Vina quan vulguis, però en tornar has de venir amb na Guatlareta. Ja m’has
entès bé.
Valentí Valent i Valls Es
Mascle Ros
No hay comentarios:
Publicar un comentario