GUILLEM SOLER NIELL  Entrevista

“sempre s’ha dit que Mallorca és un paradís i com a tal ha estat posicionat i la gent encara ara s’ho creu...”

Ens vàrem apropar a la residència que l’escriptor té a Portopetro. Allà, enmig de torres de llibres, ens esperava una llarga conversa amb ell. Amb xerrar tranquil i harmoniós ens va introduir en el contingut del que serà el seu darrer llibre, que prest, espera veure publicar: “Que hay de lo nuestro?” En ell reflexiona sobre la identitat mallorquina i el nacionalisme, tot desmitificant aspectes que els intel·lectuals, en general, sempre han donat per bons i reals.

Llicenciat en Filologia Romànica a Barcelona, Guillem Soler Niell (Palma 1952) s’ha dedicat durant uns anys (1989-2004), a la publicitat, a l’agència Slogan, de Palma.

Ha estat professor de Secundària de Literatura i Lingüística a instituts de Barcelona, director de Cultura del Govern, durant una temporada... Tota aquesta activitat sempre l’ha compaginat amb l’escriptura, especialment en la creació de poesia.

El 1983, va guanyar el premi Ciutat de Palma, dins l’apartat de poesia en català amb el títol Boulevards de tardor. I ha escrit, entre d’altres, els llibres de poemes, Temptar l’equilibri (1973) -junt amb els autors Damià Pons, Joan Perelló i Lleonard Muntaner- i Calaegos (1991). En castellà, ha publicat, en pseudònim, La noche que penetra. A finals de la dècada dels vuitanta va dirigir, amb la col·laboració de Rosselló Bordoy i Guillem Frontera, un llibre sobre Palma. Va fer una Antologia de la poesia mallorquina de 1840 a 1939 i després una altra que anava de 1939 fins els anys setanta. Ha dirigit també un llibre sobre turisme.

P: Guillem, et consideres més assatgista o poeta?

R: crec que he estat més poeta. De fet fins ara mai no m’havia enfrontat a fer una obra de més de tres-centes pàgines, d’assaig, com ara. Per començar és molt distint escriure en prosa que en poesia. Sempre m’he considerat més poeta que prosista. La poesia és condensació i la prosa, és narració. Clar que pot haver una prosa poètica i una poesia amb recursos narratius però, vaja, la poesia, el que tendeix al màxim és a la condensació.

P: en què treballes actualment?

R: escric des de fa molts d’anys, ja que l’assumpte s’ha anat complicant, un llibre, que probablement es titularà Que hay de lo nuestro. Tot gira entorn de Mallorca i un dels aspectes principals és la història, ja que sense ella no es pot saber la realitat. Que és el que realment ha succeït i perquè el mallorquí té una identitat determinada o no la té. És un llibre complex on hi han reflexions sobre els caràcters, escrits sobre menjar i distints elements que han configurat una realitat i a partir d’aquí també un caràcter, una identitat.

P: un viatge a Sicília et va inspirar a l’hora d’explicar algunes coses sobre els mallorquins...

R: sí, quan ets allà, primer sents físicament tota una vida del Mediterrani i sobretot notes que és una societat pagesa igual que la mallorquina, que té els seus processos comercials igual que ha tengut també a la seva història Mallorca.

Mallorca en sí no va tenir una revolució industrial. En tot cas, va tenir fenòmens que s’acostaven en el capitalisme, que el va tenir fins molt tard. No ha tengut, per tant, una burgesia local. Una burgesia que és constituís en país, com per exemple ara, la burgesia vasca.

El models d’aquestes illes, no ha estat així: aquí s’ha tractat d’una burgesia sempre dependentista de l’Estat, i sobretot, amb un poder intern. Aquest s’aprofitava de l’absència d’Estat per constituir-se en un poder propi dins l’illa, que era el qui la controlava. I això s’ha fet més en grups mafiosos, o monopolis o en clientelisme de les coses, que crear una burgesia, que és el model que es va desenvolupar a altres llocs.

P: pel que sembla desmitifiques veritats, fins ara, intocables...

R: hi ha una tendència a dir, sobretot, en moments de crisi com aquests, que Mallorca és immutable. És perenne la seva forma. Pareix com si des del principi hagués existit un caràcter, una forma d’esser mallorquina. Això és una gran falsetat. I tota la història del s XIX i de la Renaixença es va basar en pressuposts d’aquesta índole.

El turisme és la gran demostració de que no hi ha un caràcter immutable perqué el que ha fet ha estat canviar tota la societat. Això està molt lligat a una interpretació que ha fet sempre Europa d’Orient, per assumir que ell és més intel·ligent, ell és el motor de la civilització i els altres no tenen passat. Va esser en el s XIX, quan es va constituir l’estudi de les races, de llengües diferents sota conceptes oposats. Aquesta manera de veure les coses fa part de tots els llibres de viatges que s’han escrit sobre Mallorca. George Sand, per exemple... és una escriptora orientalista. Vergonyosament, també, Llorenç Villalonga. Se li pot detectar la seva artificiositat per explicar el domini d’un ordre social de nobles i pagesos, on aquests quasi bé compleixen la funció que a les societats colonials, farien els natius.

P: existeix una manera d’esser mallorquina?

R: el caràcter mallorquí és mutable perquè així ho demostra la història, la societat també és mutable perquè ho demostra el turisme.

El nacionalisme mallorquí només té una base real: Mallorca va nèixer l’any 1229 –abans se l’hagués poguda anomenar Mallorca 1, Mallorca 2, Mallorca 3... però no era una societat amb l’ordre i trets que hem conegut fins ara. I després té una ruptura total, però, encara no està clar com es va produir, que varen esser les Germanies. Les Germanies varen esser el fracàs. No podem imaginar quin país hagués pogut esser Mallorca, però el que està ben clar és que és una país de derrotes. És la derrota borbònica, és la derrota dels agermanats... A Mallorca també ha existit una cosa que també és siciliana (s’ha pogut veure en el caciquisme i en el mateix contraban i en els processos de corrupció o de domini de poder intern actual), i és que hi ha hagut sempre una connivència entre el dominat i el dominant. Això que hauria d’haver estat un antagonisme, a cap de les dues illes, es pot definir així. La resposta en això, és que, els dos llocs han tengut societats feudals molt desenvolupades, durant molt de temps, amb una cultura feudal típica, de piràmide, amb el “don”, el senyor, i, a partir d’aquí, s’ha constituït, com un caràcter: a Mallorca la mafiositat s’ensuma. La seva necessitat de supervivència, durant molt segles, ha fet que hi hagués aquest respecte en el “don”. No la confrontació. Les possessions no només designaven un país privat –elles mateixes s’autoabasteixien, sinó que tenien els seus propis càrrecs policials que exercien la violència, els garriguers. Això era una forma de violència. Molts dels contrabandistes que varen sorgir també feien feina a les finques dels senyors, desenvolupant aquesta funció. Llavors, amb el contraban, varen arribar a tenir més poder aquests homes que ells mateixos senyors.

A Mallorca tots els processos duren molt. Canviar costa molt, però al final, sempre ho fa. La durada és molt més lenta que a societats a on el capitalisme ha seguit un model occidental. Tampoc no hi ha un model oriental, hi ha una manera d’entendre orient, tal i com ho feia George Sand.

P: quin és per tu el mite que tapa la realitat?

R: sempre s’ha dit que Mallorca és una paradís i com a tal ha estat posicionat i la gent encara ara s’ho creu. No hi ha res que tengui millor premsa que el turisme perqué en el fons representa un paradís. l el que vol transmetre aquest llibre és que Mallorca no ha estat cap paradís, mai. Que tot ha estat una manipulació.

I el primer gran manipulador va esser el rei en Jaume. Ell va dir que això era una societat democràtica, que era la millor ciutat que en el món sia. I tots els intel·lectuals de la Renaixença varen anar a negar el feudalisme perquè un paradís no podia tenir feudalisme. Xerraven de que havia estat una classe mitja que havia arribat a l’illa, que havia lluitat, que havia constituït un país amb el seu esforç i amb la capacitat que tenia Mallorca, ja que era un entrecreuament de camins per anar d’orient cap a occident i a l’inrevés.

I en aquesta idea ja consolidada de paradís, en el s XX, encara se li fa més paradís. Això s’aconsegueix gràcies al noucentisme i a la pintura del modernisme. En els quadres només es veuen barquetes infantils amb aigües que no es mouen. I en aquests moments, a altres bandes, pinta Picasso, Bracque... Ja existeix tota la història de la pintura moderna, però aquí els artistes continuen pintant que Mallorca és aquell paradís que pren forma a L’Illa de la Calma, de Russinyol. Aquells escriptors de l’Escola Mallorquina, Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà... encara fonamenten més aquesta idea amb una visió absolutament bucòlica i virgiliana del camp. Un camp, en el qual, mai hi hagués hagut cap confrontació de res. A partir d’aquí, ja ve el turisme, i ha tornam a tenir un altre paradís. Ara s’ha arribat al punt, que amb el turisme, exportam “paradissos”. Barceló, Escarrer... són clars exemples.

P: com es va arribar a constituir aquest mite de paradís?

R: que com es va configurar aquest ordre social perfecte, que els intel·lectuals de l’època creien? Perico Muntaner ho va veure ben clar quan va estudiar el s XVII i XVIII, i per mi que un poc del s XIII. Si hi havia bandolers... no existien dins la història, i si hi eren, era gent que tenia fam. No era gent que volgués lluitar contra una dinàmica social que li era inversa en els seus desitjos. Si Mallorca, que va tenir una de les característiques, segons els historiadors, que defineix el principi de la colonització, era que tenia un alt percentatge d’esclaus, que, fins i tot, s’ha comparat –que no ho és-, amb una societat esclavista; d’això no se’n xerrava. Es feia com si mai no haguessin existit. De les lluites de les Germanies: a Mallorca és xerrava de La Germania, que era per tot, com si hagués hagut una fisura absolutament dins la història de Mallorca. D’això, Josep Mª Quadrado que era el pater de la història deia “d’això val més no xerrar-ne”.

Sempre s’ha anat a llevar tot això dels escrits. El pagès, per exemple, quan es rebelava, ho feia com si fos per alguna cosa puntual, quan en realitat no era així. El fet era que hi havia una dinàmica social de conflicte enorme. Aquest existia dins la mateixa oligarquia, existia dins els mateixos pagesos. La veritat és que la mallorquina era una societat amb gran confrontacions, que varen durar i que han durat sempre. Aquesta visió d’aquest incert paradís i aquesta manipulació és en sí el que es pot dir que és aquest llibre.

P: la gastronomia té un lloc d’importància en el desenvolupament del contingut...

R: El llibre, encara que tingui un aspecte desmitificador, xerra també de la identitat més real de Mallorca. Aprofita aquesta “contra” del que ha significat la visió de Mallorca des del prisma de l’historiador, des del narrador romàntic, per explicar una realitat cultural, dins la qual es troba l’aspecte de la gastronomia, però sobretot la violència. L’exercici de la violència econòmica i també social, i una violència exercida mitjançant elements contractats o que fan part de grups mafiosos de tots els cacics, terratinents, burgesos...

Darrera la gastronomia hi ha una intencionalitat amagada. La manera de cuinar és un marcat signe d’identitat i amb conya i amb ironia, en el llibre, es diu, que té més possibilitats de futur el pa amb oli amb tomàtiga que el nacionalisme mallorquí, i que val més la tomàtiga seca i que emprar la gelera. El menjar és el que més demostra de que res és original. Això t’ho mostren societats on la seva identitat també és possible posar-la en dubte. I el posar en dubte la identitat de Mallorca o l’opinió que es té d’aquesta identitat, diguent-li que la sobrassada no és mallorquina, és siciliana! El Mediterrani ho ha mesclat tot i el menjar, sense dir-ho, va molt bé per donar tota la idea aquesta de que tot es mou, encara que diguin que a orient no es mou res.

P: creus que la darrera etapa de la nostra història, la del turisme, també s’ha contat deformada?

La història del turisme s’ha escrit també des de la imatge d’un paradís. Com si hagués hagut uns senyors que hagin estat grans empresaris, que han creat aquest gran país... La història del turisme, però, es pot escriure des dels seus aspectes pitjors. En aquesta aspecte, com potser han fet altres historiadors, he estat tendenciós. El turisme és una història de colonització. De canvi d’espècies, de físic, de tot... Segons l’historiador felanitxer Miquel Barceló es produeix el canvi d’una societat pagesa a una societat turística, a on els valors de la identitat mallorquina –relacionats amb el món agrari, són clarament atacats.

I aquí ve el concepte “illa” i el que ja hem mencionat de que les illes no eren tan originals. No ho són originals però la creença que té el natiu és que sí ho són. Normalment les societats pageses tenen un manteniment de les seves tradicions superior a les altres. Eren aquests grups els que mantenien, conservaven una identitat lingüística, una manera de mirar la realitat, una manera de contemplar l’exterior. Amb el turisme tot això s’ha arrambat. L’alimentació mateixa ha canviat totalment, tinc un cosí que volia fer un llibre “d’exmenjars”. És una colonització claríssima.

P: es pot dir com acabarà el llibre?

R: amb una frase d’un poeta sicilià, que es va haver d’exiliar, i va venir a passar uns anys a Mallorca. Xerrant de Sicília té un poema de quan s’en va que diu: “si jo no vaig viure aquest paradís, com ho puc contar?”

P: com t’hi sents a Portopetro?

R: Portopetro com Cala Ratjada o S’Arenal, és una metàfora. Els mateixos processos que han patit aquests llocs són els de Portopetro: vol dir una desnaturalització d’identitat.

Marta Aspachs Pagés                                     Es Mascle Ros