JAUME MIR I RAMIS      Conversa amb l'escultor

 

Font: El Sud de Mallorca, números abril i maig 2006

“El més difícil d’esculpir era una imatge que inspiràs devoció, ja que a més d’esser un bon escultor s’havia d’estar convençut, creure en el que representava la imatge.”

No va esser una entrevista típica, més aviat va esser una tertúlia entre amics mentre dinàvem. En ella el conegut artista Jaume Mir i Ramis (Felanitx, 1915) es va esplaiar explicant detalls curiosos de la seva vida, anècdotes com que el seu ca Platón cada dia li du les sabatilles i el diari el matí…, però també va conversar sobre assumptes profunds com ara la influència de la religió a la seva obra, la devoció… o fins i tot sobre el seu segrest ocorregut ara fa 26 anys. Va esser una reunió prou entretenguda, gens convencional, on Jaume ens va saber transmetre el seu entusiasme i vitalitat

P: Jaume, per començar, ens podries explicar qualque anècdota?

R: Fa ja molts anys jo vivia a un pis al passeig Mallorca que no era ni habitatge ni estudi, era com una mena de magatzem que no pots passar per enlloc. Un dia varen trucar a la porta i en obrir em trob Bartomeu March que venia acompanyat de tres assessors i un fill seu per mirar si l’obra que jo havia fet per a ell era el suficientment valuosa per poder estar als jardins a Can March de Cala Ratjada. Es veu que no se’n fiava gaire. Al final Bartomeu March em va comprar un foner. Ell em va dir: “Això és la darrera obra que compraré, amb aquesta tancaré la col·lecció…”

P: Quan eres petit què és el que et va impulsar a esculpir?

R: Jo era d’una família molt pobra de Felanitx i ni tan sols vaig anar a escola a primària. Als set anys i mig em varen posar a fer jornal, i aquells jornals eren de deu hores, de sol a sol. Jo era manobret, és a dir, que feia feina a la construcció com el meu pare i germans. Llavors quan es va fer el monument de Crist Rei (Sant Salvador) jo també hi feia feina i em vaig adonar que jo podia arribar a fer allò. Jo demanava als picapedrers com era que es feia. Després d’intentar fer una figura amb fang i desfer-se’m, tot d’una vaig veure que ho havia de provar amb pedra i vaig fer un cap de Crist. Transcorreguts els anys vaig veure que el que vaig fer més tard no era molt millor que el que feia al principi.

P: Com així anares a estudiar a Palma?

R: El canoge Alzamora es va assabentar del que jo feia i li va dir a mon pare: “A aquest al·lot, l’haurieu d’anar a fer estudiar a Palma”, i mon pare contestà: com? I ell li va dir: “No us preocupeu, no li costarà res!” Llavors el canonge Alzamora era el president de l’escola de Natzaret. Allà anaven aquells al·lots que no tenien pare ni mare... A mi em varen fer passar per un al·lot que venia del Tribunal de Menors, d’aquesta manera tot ho tenia gratis. Mon pare, emperò, no acabava d’estar d’acord perquè encara que no es gastàs res tampoc no tenia el jornal que jo guanyava. Jo record la meva època de Natzaret com la més feliç de la meva vida. Allà tenia un estudi per a mi tot sol que encara ara mai no l’he pogut tenir igual. Vaig poder anar a l’Escola d’Arts i Oficis, i em vaig preparar per obtenir una beca, quan només es convocava una beca d’Arts Plàstiques cada cinc anys. Amb tan sols una preparació de sis mesos em vaig endur la beca. Així sense haver anat a primària, ni secundària ni a la universitat vaig pegar un bot immens. No sabia xerrar una paraula de castellà, hi havia un professor vell, que precisament era de Felanitx que me’n va ensenyar qualcuna paraula, però jo me n’havia d’anar a Madrid en dos mesos i per a mi era com anar a Moscú i xerrar el rus. En arribar allà s’havia de tenir una formació acadèmica, batxillerat..., els qui no la teníem ens vàrem haver d’examinar. Al cap de molt poc temps, el gener, hi va haver una convocatòria extraordinària i la vaig aprovar! Pareixia que m’hagués passat el que en els apòstols, als quals -essent uns ignorants pescadors- Déu va imbuir de saviesa perquè poguessin predicar.

Quan vaig a anar a Natzaret tenia 17 anys i mig, però ja em considerava vell. Quan vaig deixar d’esser picapedrer a Felanitx ja era l’oficial que cobrava més del poble.

P: Al llarg de la teva vida has fet moltes obres de temàtica religiosa…

R: Com ja he dit jo pertanyia a una família molt pobra, però fins que la meva mare va morir, ara fa uns quinze anys, sempre abans de dinar o de sopar es feia el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i es resava una parenostre. Cada dia, ma mare, sa padrina... resaven el rosari. Més endavant, quan vaig anar a Madrid, a la primera lliçó d’anatomia que vaig tenir, el professor va dir: “Yo no les diré que seamos hermanos del mono pero sí primos hermanos.” Si això era veritat, vaig pensar jo, tota la base de la religió se’n va per avall. Vaig passar un any terrible pensant que només nosaltres teníem ànima, però que al cap i a la fi proveníem de la moneia. Llavors em vaig llegir tots els llibres de Darwin i vaig pensar que científicament no es pot negar que venguem d’una petita cèl·lula, però també continu creient el que pensava abans: no puc creure que tots aquests peixos de colors i animals hagin pogut sorgir sense “un director”, que es digui Déu o una altra cosa és el mateix... Així puc dir que tenc una formació religiosa forta, però no som cap beat. També pens que, si Crist no era Déu, mereixeria ser-ho perquè miris com ho miris la seva vida va esser un cas excepcional dins la història. Dos mil anys abans de la Revolució Francesa ja va dir que tots els homes érem iguals.

P: També has fet passos de Setmana Santa. Influeix tenir devoció dins l’art?

R: Després de la Guerra Civil es va donar el cas que hi havia molts d’escultors que es dedicaven a fer imatges religioses perquè a les esglésies gairebé no en quedaven, ja que les havien cremat o destruït quasi totes durant la guerra. A una persona que es dedicava a esculpir aquest tipus d’image o representació se li deia que era un imaginero. A Madrid jo vaig defensar que el més difícil d’esculpir era una imatge que inspiràs devoció, perquè a més d’esser un bon escultor s’havia d’estar convençut, creure en el que representava la imatge. Jo vaig tenir un professor que estava considerat en aquells moments el millor escultor d’Espanya, li deien el Comendador. Tenia una gran formació sobretot de cultura grega i romana, una formació pagana i no creia... Jo record que va fer un sant Sebastià que no inspirava la més mínima devoció perquè era més un “apol·lo” que una altra cosa. Molt formós, però sense emanar cap sentiment religiós.

Durant l’època que vaig fer classes a Sevilla vaig escriure un article que deia que en aquesta ciutat hi havia els dos crists millors del món. Un d’ells és el Cristo de los Cálices de la Catedral de Sevilla. Es tracta d’un crist-déu, serè, per damunt del patiment humà. Després n’hi ha un altre en el barri del Triana que per a mi representa Crist com a home, l’anomenen “el cachorro de Triana”. Quan per Setmana Santa aquest Crist passa pel pont del riu portat per 40 o 50 “costaleros”, tots els llums s’apaguen. I quan a un quilòmetre enfora un focus l’il·lumina fa la impressió que el Crist encara és viu i que transmet l’angoixa de la mort. És impressionant!

P: Actualment què és el que et continua inspirant per fer una obra, una posta sol, un riu, un home, una dona?

R : Sense dubte, la figura humana, tant sigui home com dona em fascina.

P : Com ho fas per donar a les escultures aquesta aura espiritual?

R: Cap als anys 70, a la Porciúncula, vaig haver de fer un conjunt escultòric. En el moment de dissenyar el sagrari vaig pensar que, si aquest element contenia l’eucaristia, volia dir que també albergava Déu, i clar, Déu no pesa. Llavors vaig crear un sagrari només sostengut per les puntes de les ales de quatre àngels, de manera que pareixés que era el sagrari que els aguantava a ells i no a l’inrevés.

P: Quin projecte tens de futur?

R: És una obra en la qual estic treballant des de fa 7 o 8 vuit anys. Es podria dir que és una obra dedicada a la pau, un tema al qual molts d’escultors han dedicat part de les seves energies. Es tractaria d’una d’esfera amb una aparença seca, deshidratada, on la terra s’ha subdividit de manera natural per mor de la pobresa i de l’aigua. A cada part s’esculpiria un baix relleu que representaria una escena quotidiana d’avui en dia, sigui una guerra, una malaltia, una fam... Situacions que assoleixen molts de països, els quals jo he visitat, de l’Àfrica i de Sud-amèrica, especialment. Aquesta terra subdividida, unida per un tel molt prim, aniria unida per alguna cosa no material, espiritual, als esperits superiors de Luter King, Mare Teresa de Calculta, Gandhi, entre d’altres. Ells serien els responsables que tot no se n’anàs en orris, encara que no seria suficient. Aquest és un projecte en el qual estic treballant, però no sé amb quina expressió plàstica ni de quin material estarà fet.

P: I ja per acabar, què ens pots dir del teu segrest?

R: Jo havia comprat uns locals en el carrer de la Missió i en el carrer de Carme, però després vaig veure que no em servien perquè eren massa baixos. Aleshores els vaig llogar a un individu que venia roba d’home. Va passar un any i dos mesos, i jo no havia cobrat cap lloguer encara, emperò jo no em preocupava gaire. No sabia que ja em devia un milió de pessetes de fa uns 25 o 26 anys. I em varen dir: “Si vols, cobrar pots cobrar a base de ‘trajes’...” Em va explicar que havia fet suspensió de pagament. Vaig suposar que el negoci li havia anat malament i li vaig dir que li regalava el que devia. Jo només coneixia aquest individu del dia que signàrem el contracte d’arrendament i no l’havia tornat a veure pus. Pens que ell va raonar el següent: “Si aquest home em regala això, és que deu esser molt ric.” L’individu es va posar a estudiar la meva vida. Jo aleshores vivia al passeig Marítim i de segur que ben aviat s’adonà que jo duia una vida molt retirada, que quasi rebia visites, que vivia tot sol. En aquella època era el director de l’Escola de Belles Arts de Palma i anava tot sovint a Madrid, un o dos pics per mes.

Un dia que venia de Madrid vaig arribar a Palma, devers les dotze i mitja de la nit, i com sempre vaig agafar el cotxe i em vaig dirigir cap a la placeta de Marquès de la Cènia, on hi ha l’estàtua de Rusinyol. Quan ja estava obrint la porta de ca meva, em trob tres individus que se’m tiren al damunt. A un li vaig pegar un cop de puny i vaig entreveure que davall la caputxa hi havia una persona molt morena, jove. Tot d’una em col·locaren un ganivet davall el coll, m’introduïren dins el pis i em posaren esparadrap a la boca i al nas. Quan s’adonaren que m’ofegava em feren dos foradets petits perquè pogués respirar. No em volien matar, almenys en aquells moments. Em varen dur al llit i em fermaren els peus i les mans amb unes cordes.

No pensava que em poguessin matar, la meva gran preocupació era per què m’havien segrestat. No podia entendre per què ho havien fet ni tampoc qui podia esser. Vaig pensar per doblers no és possible, per política tampoc…, i la motivació personal tampoc no m’acabava de convèncer.

El segrest va durar 48 hores i se’n va assabentar tot Espanya. Demanaven 30 millions de pessetes de fa quasi trenta anys i em varen dir que eren del GRAPO. Jo vaig tenir la suficient fredor mental per dir-los que cobrarien un milió de pessetes repartit en tres talons a diferents bancs. Quan m’abandonaren ningú no sabia que jo era a l’illa. Tothom es pensava que encara era a Madrid, d’aquí que no em cercassin. Em deixaren fermant de mans al pis, però a poc a poc vaig anar forçant una corda fins a aconseguir desfermar-me. Després vaig anar a la policia a denunciar-ho tot, però no em vàrem creure fins que varen saber qui era. Al judici vaig perdonar-ho tot als meus segrestadors.

Marta Aspachs Pagés                                         Es Mascle Ros