‘GENC’ LA PARAULA SECRETA

I MORTA D’UNS XUETES

Estampa felanitxera per a Xesc Riera en el seu llibre d'homenatge al seus 90 anys 'Francesc Riera i Montserrat, des de l'abundància del cor' (Ed Ll.Muntaner)

Andreu Manresa, mascle felanitxer

--“Genc!”  Un ‘Truiol’ avisava, cridant  d’enfora,  al carrer,  al seu parent, un ‘Benet’, un igual llunyà que era a prop dins casa seva.

    El crit, exagerat i singular, fou protagonista de fet d’una repetida estampa pública a Felanitx fins fa 80 o 100 anys. El mot d’escomesa entre un i altre actor/subjecte era com un gest, per ventura fou un toc d’identitat, un llaç que duia vincles de complicitat i de sang possiblement d’un clan, de personatges d’una comunitat antiga. Qui sap si un tret d’orgull.

     A manca de protagonistes directes i/o relats escrits sobre el cas de l’ús de la paraula extinta, “genc”, s’escau una arqueologia de l’ especulació sobre el fet, el què i el per què del que ara just és una rara cosa dita, un detall esvaït.

      L’argument –breu- i l’ episodi estan travats i constatats en testimonis i la narració oral, i en el desig de bastir una aproximació versemblant i felanitxera, al misteri.  Així aquí neix l’ hipòtesi per a respondre a les incògnites d’una expressió ja morta  -un crit d’auto referència- , una denominació.

      “Genc” amb els seus dubtes serva el rastre mínim oral distint d’una comunitat mitificada per la seva gran desgràcia de la persecució racista institucional i social, i, també, per l’excepcionalitat (ara sobretot bibliogràfica) a Mallorca en un entorn de doble aïllament i perllongada endogàmia.

      Potser “genc” era la darrera marca oral del grup, l’orgull l’exhibició, la resta del que potser fou un llenguatge residual propi. Possiblement també fou un gest ritual que no esquivava la proclama de la minoria d’un poder privat; un breu “noltros som noltros” de l’etnocentrisme polític d’Antonio Maura o l’original “noltros som noltros i fòra mosques” de la capçalera de ‘L’Ignorància’ (“Orga i Xeremíes d'una Societat de Mallorquins”de Mateu Obrador i Bartomeu Ferrà). Baltasar Porcel construir una teoria del etnocentrisme des del maurisme oral sense conèixer  la interpretació dels origen irònic de la dita feta per Joan Estelrich als seus diaris.

      El  “Genc!” d’aquestes famílies de xuetes de Felanitx sembla que fou l’afirmació externa i compartida, una marca, la consideració solidària de pertinença, l’orgull de la minoria isolada, assetjada directament o baix mà.

      L’avís, l’instant, esdevenia gairebé un acte teatral fugaç, entre dos nivells. Els ‘truiols’ i els ‘benets’ s’escometien amb dues dotzenes escalons de distància i 10 metres de diferència. Els dos xuetes o ‘titois’, segons com fos entès, s’al·ludien així, obertament, des de la constatació de la diferència, amb una expressió tancada, que just ells sabien.

      Això passà habitualment  a l’amfiteatre natural de s’Escalera d’en Marc, just davant can Timpano –ca meva de Felanitx-, prop de sa Font i l’ Església,  a la part de lleis de la frontera de la vila vella (que s’esbuca poc a poc, buida, a les primeries del segle XXI).

     Mun pare de nin i jove, entre els anys 1920-1940, sentí molts de cops el “genc” i fou testimoni dels fets davant el seu portal, a la carrera. Ell copsà el mot que ell no deia ni emprava al menys talment com era, un crit tribal. Fa mig segle i el 2011 i  me’n record que ho explicà, un i altre cop al llarg dels anys quan narrava els detalls de la singularitat social d’una minoria perseguida contra la que s’han comés accions que fan certa, per segles, una història negra a Mallorca. Aleshores, a l’estrena dels anys 1970, circulaven per casa als ulls d’un batxiller els llibres primerencs de l’estol de títols que la qüestió xueta ha generat a l’illa, con un endemisme cultural exagerat, potser.

   “Genc! Que piquen?” es mentaven també aquells dos ‘benets’ i ‘truiols’  i d’altres parents del clans tancats de famílies de marxants, botiguers, carnissers i mercaders quan a l’estiu anaven a passar un parell de dies en Es Port ( Portocolom) i llançaven la ginya o el garbellet amb paciència i una certa abúlia, un tu a tu amb la mar i el món. “Au idò Genc!”

    “Genc” és una paraula morta, potser ningú ja no sap dir el mot i per això ningú ja que sap ben cert que vol dir aquella un expressió xifrada del sociodialecte d’uns determinats descendents dels jueus conversos de Felanitx.

Família xueta, Felanitx 1930

    No és una ofensa ni un insult. Genc és una expressió arqueològica, potser una deixalla que el vent se’n dugué d’una possible microcultura oral dels tinguts per únics hereus dels miserablement perseguits i discriminats.

    Mun pare, Andreu Manresa Andreu, que fou mestre d’escola –tenia doncs coneixença o interès per les paraules i la història -,  fa estona és mort, com ho són també aquells protagonistes i els seus parents que creuaven la paraula d’argot, quatre lletres ara enigmàtiques.

      Els  renéts Truiol o Benet no usen obertament “genc”, desconeixen o dissimulen encara les arrels i  han oblidat les claus culturals de la seva vella comunitat, que fou endogàmica, encerclada pel setge social i per pròpia vocació en circuits de llinatges i malnoms, oficis i carrers, estils socials.

     A principis dels anys 70, al nucli de Felanitx quedava consignada la presència clànica, familiar dels següents grups xuetes: Benet, Truiol, Tunió, Tendre, Bibí, Aloi, Maroto, Lau, Pep Negre, Llauner, Barraxet, Perenofre, PepEsperança, Camia, Pança, Torner, Xisquet, Mosca, Quietano, Batista, Mamella, Marià, Gaspar, Olier, Veta, Vengo, Tiu (‘Felanitx, felanitxers...’Andreu Manresa 1994 Miquel Font Editor 2ª edició)

     [Una generació de xuetes de la Vila que procreà entre els any 50-70 d’ una família del mateix cor vell de Felanitx posà a tots els fills noms dobles, composts o duals, per a evitar esser anomenats com els avis i els pares el Pep... o Xesc...pel malnom xueta afegit sinó pel ‘distingits’ noms composts d’aparença noble i el llinatge. L’advertència sobre aquest cas fou feta l’any 2005 per un altre xueta felanitxer i familiar llunyà d’aquells, que si usa el mal nom, amb orgull].

      A l’escenari d’on es llançava els ‘genc”, al carrer d’aquella i de tantes extincions felanitxeres, del crit ètnic diríem, per allà mateix, devora l’Església, vaig veure passar molts de pics, al llarg de dècades, Francesc Riera i Montserrat, en Xesc Calderó i Canova, ‘en Francisco Riera’, també dit en l’ampla font de referències. Per aquell redols sense acera, per es Carrer de Sa Font (ara Nunó Sans) fins a casa seva carrer d’Ets Horts (amb la Dictadura de Franco, calle José Antonio) feia les passes cada dia el que a la joventut fou vist com un dels pocs lliures pensadors, incrèduls, de la vila i que la maduresa el feu un home més centrat encara en les lletres i al conreu dels sabers i de la fe.

    Pocs exemples hi ha a Mallorca al trànsit entre dos segles que hagin tengut tant de temps per a llegir, aprendre i cultivar-se sense passar pensa, com En Riera. És un home d’altre temps. Riera és algú important al món per que és ‘xuetòleg’, un altre mot tancat, per que ha dedicat mitja vida des dels anys 70 ençà (març de 2011) a la recerca de dades i personatges que documenten la seva reflexió sobre una diferència. I ha marcat les diferències per que escriu clar, poc i bé, per la qual cosa, també, ha fet forat, més enllà de la sort de la llarga supervivència amb lucidesa i dedicació. Ja té el lloc servat al futur.

     Un volum d’ homenatge toca traspuar alguna novetat i alhora una memòria directa de recordança, i elogi directe de l’autor. A n’en  Xesc Riera l‘he consultat molts de cops, per escriure o formar criteri, i he estat amb ell de tertúlia a l’antiga a casa seva, al vell ‘Centro’ d’Art i Cultura, al venerable setmanari ‘Felanitx’ de Tomeu Pou. I anant de visita els diumenges a la tarda a Baltasar Porcel a Andratx amb el ‘Regent’ de Felanitx, Gabriel Rebassa (el ‘rector Picassa’ de ‘Sol Negre’ de Porcel), també cercant esglésies medievals i escenaris. O comprant-li llibres de grec a Barcelona o recercant a la vila sagues de xuetes emigrants a Barcelona (els Valls de Can Tendre’).

       Ho faig sense por a haver de desdir-me. És per consideració. Un dia Riera presentà afectuosament i irònicament un llibret meu, ‘Felanitxeràlia’ (Res Pública, 1998) i feu un retrat bell i cru del retorn d’una exiliada emigrant econòmica i política, la seva veïna, la meva padrina Maria Escandell, viuda jove d’Eivissa del 1936 on assassinaren els colpistes al seu home, el meu padrí felanitxer Sebastià Monserrat. Riera llegí un manuscrit que parlà del personatge i sense campanades esmentà el desbarat del franquisme i de les víctimes, de la seva dignitat. Narrà d’una altra marginació dolorosa.

      Molt probablement la primera entrevista com autor que li feren a Francesc Riera quan s’estrenà a les totes amb la obra senyera ‘Lluites antixuetes en el segle XVIII’(Editorial Moll,1973) deu ser la qui li vaig fer aleshores, al ‘Diario de Mallorca’, en temptació de becari periodista. Posteriorment en férem una altra de més volada i abans, pel continent, a la revista cultural catalana ‘Oriflama’. Perquè s’ho mereixia i era d’interès general als 80 férem ressenyes i reportatges de Riera a Ràdio Nacional, i als 90 al diari ‘El País’.

      A l’entorn de l’historiador i intel·lectual que mai no deixa de ressenyar que és autodidacte, tot  i tanta ciència i tantes llengües adquirides, es mogueren amics i deixebles en distintes èpoques i circumstàncies que han fet forat i han tingut projecció cultural i pública: Nicolau Llaneres, Miquel Riera, Jaume d’Albocàsser, Germà Coll, Ramon Rosselló, don Pere Xamena, Josep Antoni Grimalt, Miquel Pons, entre d’altres que amb ell protagonitzaren xerrades i reflexions a l’entorn de la camilla, caminat, pel mon de viatge de recerca. Una de les més fèrtils col·laboracions, Felanitx-París com aquell que diu, és l’establerta amb l’investigador català, l’antropòleg Enric Porqueres amb qui Riera ha fet part de la seva sapiència històrica especialment a ‘Xuetes, nobles i capellans. Segles XVII-XVIII’ (Lleonard Muntaner, Editor. Palma, 2004)

      A Francesc Riera i Montserrat cal fer-li una fitxa de cartera, breviari i guia de bitàcola: Escriure poc, lo just i si hi ha alguna cosa que dir i reti; llegir per a saber i gaudir, viure per ser feliç i aprendre. Cal tenir un cert sentit de servei a la comunitat amb discreció, actuar i ajudar a salvar-nos els mots, la llengua i els paratges emocionals. I, potser,  finalment, –els qui creguin- pregar per ell mateix, pels seus i pels pobres d’esperit i pel poble de cada Deu.

    Deu haver trescat, potser, pels camins de tres peus sense dreceres, cercant els espais de la coneixença i saviesa, amb lentitud, paciència i el necessari benestar per esser quelcom semblant a un intel·lectual cristià vell, amb vocació global i amb possibles suficients per a no passar pena.

     La vida i l’obra no li han anat de través. Ha fet el que ha volgut, ha escrit una partida de llibres de vàlua, ha obert pistes i certeses, tot establint els cànons d’observació d’un investigador que usa bona lletra i estructura. 

     Escriure bé, net i amb gràcia, per fer avinents els fets centrals i l’argument  sense embullar, això és el re. Per això ha marcat un estil sobri i definit una mirada temàtica: és un xuetòleg  que des de 1973 obrí amb criteris no apassionats els ets i els uts de la qüestió, sense òperes ni coverbos, que deixà les fòbies i filies militants que sempre avancen amb cucales dominant per a sobre les raons. Per la seva sort i la nostra, ha arribat lluny i amb el cap clar.

     És una llàstima es que no escrigui o dicti les memòries i ens pugui fer avinent allò que sap i se’n recorda, allò que ha llegit, vist i pensat, per exemple podria fer una espècie de ‘Quadern gris’ del seu llegit Josep Pla. Aleshores podríem saber, permetin la confiança, què és certament el dit ‘mal de la bellesa’, conèixer un testimoni de primera mà del que passa a Florència quan el cor corre massa aviat i esdevé, com el raig verd al sol ponent dins mar, un raig commocionant que l’anomenen el ‘síndrome d'Stendhal’. Sobreviure a l’ensurt és un episodi digne de ser imprès.

Però val més, que com el cas ignot del mot secret dels xuetes de Felanitx, el ‘genc’, predomini el misteri i la llegenda.

Andreu Manresa

Periodista de El País

Felanitx i Palma, febrer- marc 2010                       Es Mascle Ros