XANTATGE PER A UNA RESSACA

         “No sé com s’ho fa aquest poca vergonya, però cada vegada que han de venir mon paret i ma mareta a dinar, el vespre se’n ha anat de marxa fins a les tantes i llavors arriba com arriba, en un estat lamentable. i amunt sense cap mirament em desperta pe què ve calent, aquest mal parit! I això que ma mare, pobreta, no ho diu però encara el té atravessat, i ara la començ a entendre. No així es Papà, que no sé què l’hi ha vist de graciós en aquest cap de fava amb orelles retallades, que em fa dir. Es papaito no, amiguito del alma, xupito va, xupito ve, i tots dos contents. Homos, punyeta món!”

          Cecília Roig xerrava tota sola es nom des porc del seu estimat i encara adormit Valentí mentre els seus ullets cels brollaven llàgrimes de tristor, ràbia, o pot ser tot plegat de les xalotes que anava picant per a preparar el fondo dels Canuts de Pollastre envoltats amb cuixot i farcits amb salsa de pesto i mozzarella. Un bon grapat de xalotes ben picades amb un parell (mallorquí) d’alls i una fulla de llorer sofregien dins una greixonera a foc baix, mentre la sofrida Cecília abocava una cullerada de pesto (el venen a les botigues en potets de molta qualitat) i mitja bola de mozzarella sobre un filet de pitera de pollastre estès damunt d’una tallada de cuixot serrano de bona casta (ha d’esser tallat a màquina i fora fer llarg de prim, que no es trenqui, per poder enrevoltar després el filet de la pitrera i fer un canut; el tamany ideal del cuixot és aquell que sembla una sola de sabata). Un cop envoltats els filets, fent servir el cuixot d’abric embotonat amb un escuradents si cal, Cecilia abocà una cullerada sopera de mostassa i la mitja dotzena de canuts dins la greixonera, donant-li força al foc per contes de tancar bé els rotllos. Tot d’una hi afegí un tassó de conyac i poc després  dos de vi blanc  ben sec. Només hi mancava un litre llarg de brou (un litre d’aigua li val també), deixar-ho coure una hora a foc lent i anar remoguent de tant en tant. Aquest cop Cecília no hi va haver de posar sal, amb el cuixot i el pestoja n’hi ha abastament.

- Bon dia, rateta. Que has fet cafè pes teu estimat? –va dir un espectre que semblava en Valentí.

- Efectivament, Valent, fa un molt bon dia per esser al mes de Febrer, un dia collonut si vols, emperò tu no fas cara de poder dir bon dia a ningú. Tu fas cara de pedaç vell i olor de garrafa barata quan manca una hora i mitja perque ses dues persones que dugueren aquesta criatura al món, que tu amb tant de gust et beneficies sempre que vols, facin acte de presència i vegin el que veig ara mateix. Mire’t, mire’t bé perquè fas oi, fas oi a ses mosques, Valentinet!

- No passis ànsia, petitona meva. Vaig a fer una horeta de piscina i rebré ets sogres fet un dandi, ja ho veuràs.

- Tu feràs s’horeta, cabró, però a la mar, que anit eren les cinc i encara eres de parranda. No bastava arribar d’aquella suerte si no que em tenies que despertar per fer una feineta de cinc minuts. Ala ves! Una hora nedant dins la mar de Febrer pot obrar es miracle, però res més. Això, o una setmana d’abstinència, pot ser dues. M’has sentit bé?

- I com ho sabràs que he nedat a la mar o a sa piscina, que no saps que s’aigua està gelada, loca?

- Si jo puc, tu també pots. I ho sabré perquè et tastaré sa pell de cap a peus si fa falta. Au, parteix, xulo!

I tant que va anar bé. I tant que el va tastar de sal. Bon profit!




Vanetí Valent i Valls