TUMBET AFRODISSÍAC PER A 2 AFORTUNATS (racció doble)

          El primer dissabte d’Agost Valentí Valent s’havia aixecat esplèndit i il.lusionat. A la fi, la que per a ell era la criatura més deliciosa de la terra, Cecília Roig, s’havia decidit a passar uns quants dies a Can Rafalino, les cases d’estiu on Valentí hi passava gairabé tot l’any, a mitjan camí entre Porto Cristo i S’illot.

          Així doncs, no hi havia temps a perdre, i ben prest inicià els preparatius tot cerimoniós, com si d’un bruix preparant un encantament es tractàs. Capell al cap, senalla a l’espatlla i la vella bicicleta de corredor entre cama i cama partí escapat fins a la botiga de S’illot. Mitja dotzena d’albergínies i altre mitja de prebes vermells, a prop d’un kilo de patates i altres dos de tomàtiga ben olorosa i una cabeça d’alls ompliren la seva senalleta. (Arribat aquest punt, el lector haurà endevinat que Valentí es disposava a fer un tumbet, si bé hi trobarà a faltar els carabaçons, però és, Valentí, de la opinió que li donen al tumbet un regust massa dolç). En haver tornat a Can Rafalino Valentí agafà del seu hortet un grapat de prebes de cirereta que, segons la seva creença – i no anava equivocat – era l’ingredient que l’ajudaria a l’hora de seduir l’exquisita Cecília Roig. En realitat, el prebe de cirereta o Capiscum Frutescens faría gairebé tota la feina.

          Ja havia tallat les albergínies rodones i primetes quan va fer el mateix amb les patates, que començà a fregir poc a poc en abundant oli verjo. Mestrestant les albirgínies reposaven amb una mica de sal damunt paper de cuina per tal de deshidratar-se. Les patates fregides les deixava descansar damunt la palangana i després feia el mateix amb les albergínies ben eixutes, que anaven a dormir damunt les patates. No hi mancaven mai a la pella un parell de d’alls que s’anaven sustituïnt cada cop que estaven fets, abans de cremar-se. Quan va esser hora d’afegir els prebes vermells a la pella va tenir temps de fer trossets dos kg de tomàtiga (si en sobra la guardarem per l’endemà) remanant però  de tant en tant els pebres per tal que es fessen bé i no es cremassin gaire.

          Valentí ho deixà tot tapat i reposant fora de la gelera quan a la fi va veure a l’encisadora Cecília Roig devallar del seu Wolkswagen polo amb tal gràcia de moviments que feren tremolar les cames del cheff de Can Rafalino. En haver recuperat l’enteniment, Valentí devallà escapat amb dues tovalloles i pertiren plegats a prendre un bany fins el caló de l’amo en Martí. En haver tornat d’aquell breu però insuperable capfico Valentí pregava en silenci que el Capiscum Frutescens fes pro bé la seva feina.

           Mentre preníen una cerveseta gelada al porxo Cecília va decidir que era un bon moment per passar-se la manguera per tal de llevar-se la sal i Valentí trobà oportuníssim anar cap a la cuina a enllestir la salsa de tomàtiga. Ara ja, la vermellor enlluernant dels prebes feien de llençol a les alberginies i les patates de matalàs. L’escàs oli que hi quedava a la paella esperava ansiós la tomàtiga que, a foc lent i en companyia d’una fulla de lloré, quatre grells d’all i, ara sí, un o dos prebes de cirereta, aniría amollant aigua fins que, al cap d'una hora, hi afagí la sal. Remanà de tan en tant fins que la salsa quedà ben eixuta. Amb el foc ja apagat hi abocà a la tomàtiga un bon raig d’oli verjo que lligava i la faría encara més bona (mai no n’hi havía prou si era per a na Cecília Roig).Va esser llavors quan retirà els alls, el lloré i els prebes de cirereta i passà la salsa pel passa-puré, abocant-la directament damunt el tumbet templat, que quedà ben anegat. La pujada de temperatura va reblanir les albergínies i les patates, deixant-ho a punt per servir a taula.

          La primera sensació que aquell tumbet provocà al exigent paladar de Cecília Roig va esser d’una intensa coventor, però així com ho anava tastant – davant un atent i bocabadat Valentí Valent – la seva expresió era cada cop més agraïda, arribant a trasmetre una sensació de ben estar gairabé exagerada i de tan en tant i cada cop més, acompanyada d’una rialla d’aquelles de riere percualsevolcosa. El que estava sucseïnt realment era que la capsaicina (8-metil-N-vanillil-6-nonenamida) del prebe de cirereta o capsicum frutescens començava a estimular els receptors de calor de la broncejada pell de Cecília Roig, al temps que enviava la molt eficàs mol’lécula QX 314 als neuroreceptors del dolor del seu cervell per tal d’anular-los per una bona estona, i a la vegada que l’eficàs cosset de la ninfa segregava gran cuantitat d’endorfines (que tots sabem que ens procuren ben estar i plaer) també provocades pel mateix efecte de la capsaicina.

 

          Donç bé, si a una persona que ens té una mica d’afecte li aconseguim anular un parell d´hores els receptor de dolor del seu cervell, i a més li regalam unes cuantes endorfines desfraçades de deliciós tumbet amb salseta de tomàtiga natural, és ben probable que al cap d’una estona ens trobem davant una persona tremendament agraïda i amb moltes ganes de donar-nos les gràcies. I això i cap altre cosa és el que va succeir a Can Rafalino aquell primer dissabte d’agost.

          Provau-ho de fer a ca vostra, i si a l’endemà la vostra Cecília o el vostre Valentí es queixa de que té morenes, sempre li podreu dir que ha estat el pebre de cirereta.

Valentí Valent i Valls                                                                                    Es Mascle Ros