LLAMPUGA TRISTA DE TARDOR

         D’ençà que la encisadora Cecília havia pres la gran decisió, la activitat sexual de Valentí Valent pensareu que era el somni de qualsevol home a la terra, però no era així. Una extraña sensació feia voltes dins el ventre de Valentí – que no en el de Cecília – i no hi havia manera de fer-la fugir. El fet de que haguessen augmentat la frecuència amatòria de, diguèssem, un ritme frenètic, a un altre de lleons, i que la raó de tal abús fos només la procreació, potser alegrava les ànimes pies del Vaticà, peró no així la de Valentí. Ell tenía la sensació – aquella que li rondava les butzes – que el seu paper com a home, com a amant, havía quedat rellegat a un segón, o potser tercer pla: ara només era una màquina procreadora que per afegitó no rutllava gaire, vists els resultats.

 

          Aquets eren els pensaments que marejaven el cap del nostre amic Valentí, qui pedalejava xino-xano la bicicleta de tornada cap a Porto Petro, amb les cames que li pesaven com si fossen les d’un elefant, la tardor a sobre l’esquena i una llampuga dins la senalla, gentileza del seu amic pescador Toni Barceló de Porto Colom.

          Quan entrà dins la caseta de Porto Petro va veure que Cecília no hi era, així que tot ell era només per a ell. Aprofità aquella benvolguda llibertat per netejar la hermosa llampuga i fer-la tellades rodones, salar i enfarinar deixant que la farina de massa es perdés per un colador. Ara just havía de fregir els troços dins una pella amb oli calent i un parell d’alls esclafats, ben alerta de que la llampuga no es fes massa: al peix fresc just li cal una passadeta. Deixà el peix fregit dins un plat per servir, mentre volcava cuatre o cinc prebes amb un grapat d’alls dins el mateix oli de la llampuga, devallant el foc al mínim, afagint una mica de sucre per devallar l’acidesa i un altre de sal. (Cal recordar que Valentí, com l’hi havia ensenyat la padrina, trocejava els prebes amb les mans, mai amb un ganivet, i just les hi vuidava els pinyols, però no llevava la carn dels prebes, per tal que quedasen ben gustosos i confitats). Al cap d’una bona estona, un cop llestos els prebes només els va d’haver de volcar a sobre la llampuga. Així de cencill i així de sabrós va quedar. “Potser encara alegrarem el dia”, pensava Valent, amb la esperança de passar un horabaixa plàcid i relaxat per tal de recuperar forces, quan algú obrí la porta.

 

-         As, quina oloreta de prebes! Que has fet llampuga, estimat? Jo duc pa i una botella de vi blanc, ben sec com a tu t’agrada.- digué Cecília tota xalesta – Ah!, i . . . sorpresa, sorpresa: dues películes super X per passar s’orabaixa; avui no ens molestarà nigú.

-         Ah, no! Aquesta si que no!

Valentí Valent i Valls                                        Es Mascle Ros