INDEPENDÈNCIA FORA NACIONALISME (III)

Per què la moda dels castellers a Mallorca? Per quan una colla de Jota aragonesa?

Com que a Mallorca no saben ni engreixar els bous, ni emprar la llana, ni munyir les vaques, com que rebutgen la llet i el saïm tant com menyspreen l'industria; com que no saben produir prou blat per gosar menjar-s'ho, ni conrar la morera per criar el cuc de la seda; com han perdut l'art de la fusteria, antes tan avançat i ara del tot oblidat; com que no tenen cavalls, perquè Espanya, maternalment, es fa l'amo dels seus poltres per a utilitzar-los al seu exèrcit, raó per la qual el mallorquí, per no passar per beneit, no se'n vol fer càrrec de sostenir la cavalleria del regne; com que no troba necessari tenir ni una carretera, ni un sol camí practicable en tota l'illa, ja que el dret d'exportació està sota el capritx d'un govern que no té temps per a minúcies illenques, el mallorquí vegetava i no tenia altre cosa que fer i que dir, sinó resar el rosari i cosir calçons, més espenyats que els de Don Quixot, el seu patró en misèria i arrogància, fins que va venir el porc i ho salvà tot. Un cop autoritzada la exportació d'aquest quadrúpede, ha començat una nova època, l'època de la salvació.

                                                                               George Sand

                                                                          

L'arxipèlag Balear - i això és extensible a totes les illes menors - han estat sobtadament oblidades en més o manco llargues fraccions temporals al llarg de la seva història, és a dir, han gaudit d'etapes d'absoluta independència, a vegades àdhuc amb la protecció militar de l'antic emir del Marroc (quan eren les Illes Orientals de Shark al-Andalus) i exentes d’impostos. Però a l’instant que el veí peninsular ha ensumat un tuf de prosperitat i una oportunitat per a fotrer-mos grapada no ha tengut cap mirament cap als habitants de les illes i, quan ho ha trobat necessari, ha tallat caps, mans i llengües (Ra Bauzá) per tal de fer-se amb el botí, la nostra prosperitat, o just per tal de tocar els nassos. Aquest veí peninsular ha estat espanyol, català/aragonès i abans musulmà.

Ningú no ens deia rés quan aixecàvem una civilització amb prou esforç, però quan la nostra infraestructura econòmica començava a florir ja els teníem a sobre en un vist i no vist. Els balears, com explicà George Sand, varem passar un fum per a obtenir el beneplàcit espanyol per a la lliure exportació del porc, tal vegada la més important font de riquesa balear dels darrers dos segles. L'escrit que ens dedica la amant d'en Xopin no l'hagués escrit mai durant l'època musulmana (sense cap dubte l'etapa daurada de les Illes Balears) per manca de motius, però si què l'hagués pogut tornar a escriure avui mateix, llevat el fet de les carreteres, ara disenyades per fer correr els Lamborguinis del fill de La Paca i qualque altre Paco.

El valí de Còrdova nacionalitzava la producció de cavalls a les illes durant èpoques de guerra, després ens deixaven fer la nostra amb absoluta llibertat, llevat de qualque emir absolutista que varem patir, tot s'ha de dir. En canvi aquesta producció juntament amb la del blat, el porc i tot el que produíem estava posteriorment en màns del estat espanyol i controlat pel seu capritx, com ara. L'espoli duit a terme pel Regne d'Aragó, l'anulació de tota la nostra identitat i el crematori de la cultura més excepcional què hem gaudit a les illes per part dels catalans del Regne d'Aragó, només té un nom: genocidi. Més tard, ara ha fet sis-cents anys, ja sota el domini del regne d'Aragó, juntament amb Sicília, València i el principat de Catalonia, les illes del regne, també Sicília, foren excloses del vot per tal de triar al nou rei, Fernando de Trastamara. Els exemples de menyspreu cap a les illes no s'acaben mai, n'hi ha per avorrir.

El relleu a un segon plànol a que ens porta la administració peninsular no és necessàriament intencionada, ni tan sols conscient per part del govern central, àdhuc del illenc, avesat al sotmetiment. Aquesta relació cap a les illes menors està generalitzada, és un fet històric i correspon a una actitud social natural, però insana i injusta que cal reconduir. Així dons, pareix ser que és inútil cridar ben fort per tal que se'n adonin que som éssers humans i no illencs de mel i sucre. Se'n fan tronetes de boleros. Els balears estam mal avesats a una ignomínia del veí poderós que ja ens sembla un fet natural, i ho serà fins què diem "fins aquí hem arribat".

Cal afegir una explicació pel que fa a la correcta denominació de la llengua. La nostra llengua és el català, però no per què la ens portàs Jacme I, sinó per què els catalans han pres la iniciativa en la normalització i regulació d'uns criteris per a escriure el català, i també el fet d'institucionalitzar la llegua. A Mallorca, per exemple, xerram mallorquí, què és el català de Mallorca i és del tot correcte anomenar a la nostra llengua mallorquí. Si a la manifestació en defensa del català haguéssem defensat el mallorquí (què té més, caparrudets catalunyistes?) hauriem estat cincuenta mil o més, i no quince mil ànimes.

Per què, però, la caparrudesa d'alguns mallorquinets en voler sotmetre la seva cultura, manca de riquesa, a la catalana? He d'insistir en la teoria freudiana. Als anys seixanta foren molts els mallorquins de casa pudenta que partiren cap a Barcelona a estudiar carrera universitària. En arribar-hi es troben una ciutat no més lliberal que la balear, sinó simplement lliberal, progressista i ambiciosa (aquí no n'hi havia de liberalisme). La majoria d'illencs, tots, que arriben no han tastat poma, són verges. A Barna hi troben una hospitalitat de mitj rostre i meuques a voler, que fan realitat lo imaginat i lo inimaginable. El mateix passa a les illes, paralelament, amb els qui han quedat a fer feina de cambrers i se'ls han afuat les sueques i les alemanyes. En aquest darrer cas han estat elles les que s'han enamorat dels illencs i de les Balears (I LOVE IBIZA, I LOVE TOMEU). Hi ha excepcions entre els mallorquins que estudien a Barcelona. Entre d'ells alguns no caven encisats (encara que també practiquen l'acte), simplement agraeixen l'experiència d'haver passat cinc anys a Catalunya, i l’aprofiten millor lliures de pleitesia. Un d'ells, reconegut poeta mallorquí, comenta "m'encenia quan els catalans me deien allò de quina llengua més maca el mallorquí, quin parlar tant dolç, musical. Els estrangularia, amb aquella mirada que em clavaven tal que vesen aborígens primitius, una atracció ancestral”

Què és el què ens fa eivicencs, mallortquins, formenterencs i menorquins: la estimació i adoració cap a la nostra terra? No, mai. És el respecte, sobre tot l’agraiment, i la aceptació de que noltros pertanyem a la terra i no ella a noltros el que ens fa balears.

Octavio Capó Truyols                                            Es Mascle Ros