INDEPENDÈNCIA FORA NACIONALISME (I)

Per què la independència?

Fets quotidians que poden semblar minúsculs són força significatius, fets que els illencs veim passar a diari davant els nostres nassos, uns amb abnegació i altres amb més o manco ràbia. El tracte que rebem els balears, per exemple, quan una televisió nacional emet El tiempo i el presentador es planta sobre les illes tal si fos fill de vidrier, envers de tapar l'espai que li ofereix el més extens territori de Portugal. Què em de dir de la dificultat dels periodistes forasters a l'hora de referir-se correctament a Palma (capital) i diferenciar-la de Mallorca (illa): tots recordam quan Álvaro de Marichalar anuncià la seva intenció de fer "la vuelta a Palma en moto acuática, o sea" i que algun periodista local comentà que l'ajuntament haurà d'inundar les avingudes per què es cel.lebràs tal esdeveniment. També la denominació oficial del topònim Illes Balears esdevé com a una aspiració impossible per part dels mitjans de comunicació, en canvi, si qualque periodista gosa pronunciar La Coruña envers de A Coruña ja pot pensar en començar a tirar currículums cap a un altre àmbit professional.

Aquest tractament d'actor secundari a que ens tenen avesats es trasllada també al àmbit polític quan els nostres honorables sol.liciten drets i mereixements al govern central; sembla que nosaltres parlàssim amb una pared  mentrestant ells aguanten amb prou esforç i paciència una mena de pregària infantil que els entra per una orella per acabar ja sabem a on.

 Per què, dons, la necessitat, més aviat que el desig, de independència?

Per la manca absoluta de respecte cap a la població balear, qui ha de fer un esforç titànic, i inútil, per tal que se'n adonin que som persones i no éssers inferiors, pacífics i insignificants illencs, feliços dins el seu arxipèlag, espanyolets de mel i sucre.

Perquè Espanya no és el Sàhara, ni cap nació rodejada de països hostils governats per salvatges absolutistes i, per tant, constantment susceptible d'entrar en bel·ligerància. Espanya no es desperta ennuvolada tres-cents dies l'any, no pateix un huracà devastador darrera un altre que impedeixen la sostenibilitat de imprescindibles infraestructures a tants altres països superpoblats i obligats a un constant nomadisme. Pocs són els dies en què aguantam temperatures extremes, i excepcionals són també les inundacions que s'emporten milers de vides cada any a la Índia, per exemple. Tenim, al contrari, una situació geogràfica que és la enveja de gran part del món, allunyada de zones de conflicte si exceptuam els nostres propis, interns, producte d'un fals pretexte nacionalista (E.T.A.)

Al contrari, a Espanya vam començar la partida de póker ara fa aprop de quaranta anys, què és el joc de la competència econòmica amb les altres nacions, amb una mà impressionant, amb cinc cartes guanyadores. Però, com es pot perdre una mà amb quatre asos servits? Contra una escala de color, hauríem de dir, però no fou el cas. El resultat de començar una partida amb un póker servit i acabar en la situació actual (i de la que encara no ens adonam de la serietat i gravetat del problema, en qual cas s'hagués suspès la copa d'Europa i declarat l'estat d'excepció) ve donat de què a qui confiarem portar les cartes i manejar la partida anava tot lo dia gat, gat i cada vegada més gat, com una ceba. "Ho tenim tot per aconseguir-ho tot" deia l'eslògan ppopular, i no podia ser més encertat. És clar que tot vol dir precisament això: tot. I ells varen triar el que creien que els convenia més a ells, que no a les seves famílies, les seves dones o el futur dels seus fills, sinó just a ells i als seus vicis infantils: això, ara i més. Aquest és el resultat de vuit-cents anys de feudalisme: una colla de mal criats.

Els espanyols, i encara més els balears, tenim una localització geogràfica excepcionalment privilegiada, no patim greus problemes de sequera i sí una gran dificultat per ajudar-nos unes comunitats amb les altres; pocs són els dies en que aguantam temperatures extremes; el color de l'aigua de les nostres cales ens posa la carn de gallina fins i tot a noltros mateixos per la seva encisadora bellesa que no ens deixa de sorprendre i que si algun dia s'interromp i plastifica és just responsabilitat nostra; els visitants sovint es meravellen tant de la bellesa dels nostres paratges com s'escandalitzen pel poc respecte amb que tractam el territori del que som responsables; la economia del turisme és el més recent exemple de mala gestió, manca absoluta de dosificació i també d'abassegament per part dels empresaris del sector i dels polítics, és a dir, per part de tot aquell que ho ha tengut a mà. Resulta increïble, per afegir un altre exemple, que gaudint al territori espanyol de un 90% més de sol que Alemanya, generem tan sols un deu per cent de l'energia solar que produeix un país amb doble de població i meitat de territori instal·lat al nord d'Europa.

Espanya es troba en una situació desesperada i ha posat en evidència, no una mala gestió, sinó una manera de governar vergonyosa, penosa, vuida de  responsabilitat i respecte cap als seus i cap a ells mateixos com a individus. No és el moment de mollar la bronca i protestar, ni tampoc el de dir basta (ja ho hem repetit massa en això), és l'hora de dir Adéu, Adiós i gracias, que les vaya bien que noltros ja ens arreglarem tot-solets a partir d'ara. I encara que és del tot necessari mostrar una actitud positiva abans que censuradora (si no el vist i plau, si és imprescindible la comprensió internacional), també caldrà posar-mos d'acord i dur-ho a terme sempre ben organitzats: cinc homes ben avenguts tenen més força que cinquanta mil individus, deia Bonaparte. Espanya està debilitada, acabada, i noltros no hem de voler ser els darrers en exposar-nos per ser sacrificats com a animals: avui, i no demà, és el moment d’agafar els atapits i partir cap al país Balear.

Octavio Capó Truyols                                           Es Mascle Ros