SCIENCE IT’S A GIRL THING

Aconsejo ver el video antes de leer el artículo, gracias.

A petición de Mariona Salazar, veterinaria y médico de cabecera de mi jefe, y por exigencia de éste, me dispongo a dar mi opinión sobre un video publicitario, “Science it’s a girl thing”, inexplicablemente retirado del mercado, juntamente con las preciosas gafas que trataba de comercializar.

“Science it’s a girl thing” publicita unas preciosa gafas para chica, trasparentes, originales y semblantes a unos lentes protectores especiales para laboratorio. Como habréis observado el slogan transcurre en un laboratorio simulado donde tres chicas preciosas se divierten con el Quimicefa. Entre pociones y efervescentes burbujas de colores las tres monadas contonean sus figuritas, dan saltitos de excitación y se lo pasan bomba durante lo que parece ser un anuncio absolutamente improvisado. A mi me parece genial. Finalmente las tres hermosas criaturas aparecen juntas y sonrientes exhibiendo las gafas de la marca Science, que me han sido imposible adquirir debido a la retirada del mercado del anuncio y su producto. Increíble.

No se le puede llamar sexista a un video que vende una marca de gafas sólo para chicas. ¿Qué hay de los anuncios de sujetadores, compresas, esmaltes y todo lo demás que precisamos las mujeres para sentirnos atractivas o simplemente a gusto con nosotras mismas? Además, nadie nos ha dicho que Science no vaya a sacar un modelo de lentes para chico, ni tampoco que los hombres no puedan usar gafas y otros complementos de mujer. Mi chico a menudo se pone mis Gucci para conducir, cuando ha olvidado las suyas y, sinceramente, creo que le gustan más.

Lo que más me fastidia, e imagino que también a Mariona, es que me he quedado sin poder comprar las gafas, que me parecieron ideales. Que alguien rectifique, por favor. ¡Chicas al poder!

Besos para todas.

 Sofía Mejuto Picó                                                 Es Mascle Ros

INDEPENDÈNCIA FORA NACIONALISME (III)

Per què la moda dels castellers a Mallorca? Per quan una colla de Jota aragonesa?

Com que a Mallorca no saben ni engreixar els bous, ni emprar la llana, ni munyir les vaques, com que rebutgen la llet i el saïm tant com menyspreen l'industria; com que no saben produir prou blat per gosar menjar-s'ho, ni conrar la morera per criar el cuc de la seda; com han perdut l'art de la fusteria, antes tan avançat i ara del tot oblidat; com que no tenen cavalls, perquè Espanya, maternalment, es fa l'amo dels seus poltres per a utilitzar-los al seu exèrcit, raó per la qual el mallorquí, per no passar per beneit, no se'n vol fer càrrec de sostenir la cavalleria del regne; com que no troba necessari tenir ni una carretera, ni un sol camí practicable en tota l'illa, ja que el dret d'exportació està sota el capritx d'un govern que no té temps per a minúcies illenques, el mallorquí vegetava i no tenia altre cosa que fer i que dir, sinó resar el rosari i cosir calçons, més espenyats que els de Don Quixot, el seu patró en misèria i arrogància, fins que va venir el porc i ho salvà tot. Un cop autoritzada la exportació d'aquest quadrúpede, ha començat una nova època, l'època de la salvació.

                                                                               George Sand

                                                                          

L'arxipèlag Balear - i això és extensible a totes les illes menors - han estat sobtadament oblidades en més o manco llargues fraccions temporals al llarg de la seva història, és a dir, han gaudit d'etapes d'absoluta independència, a vegades àdhuc amb la protecció militar de l'antic emir del Marroc (quan eren les Illes Orientals de Shark al-Andalus) i exentes d’impostos. Però a l’instant que el veí peninsular ha ensumat un tuf de prosperitat i una oportunitat per a fotrer-mos grapada no ha tengut cap mirament cap als habitants de les illes i, quan ho ha trobat necessari, ha tallat caps, mans i llengües (Ra Bauzá) per tal de fer-se amb el botí, la nostra prosperitat, o just per tal de tocar els nassos. Aquest veí peninsular ha estat espanyol, català/aragonès i abans musulmà.

Ningú no ens deia rés quan aixecàvem una civilització amb prou esforç, però quan la nostra infraestructura econòmica començava a florir ja els teníem a sobre en un vist i no vist. Els balears, com explicà George Sand, varem passar un fum per a obtenir el beneplàcit espanyol per a la lliure exportació del porc, tal vegada la més important font de riquesa balear dels darrers dos segles. L'escrit que ens dedica la amant d'en Xopin no l'hagués escrit mai durant l'època musulmana (sense cap dubte l'etapa daurada de les Illes Balears) per manca de motius, però si què l'hagués pogut tornar a escriure avui mateix, llevat el fet de les carreteres, ara disenyades per fer correr els Lamborguinis del fill de La Paca i qualque altre Paco.

El valí de Còrdova nacionalitzava la producció de cavalls a les illes durant èpoques de guerra, després ens deixaven fer la nostra amb absoluta llibertat, llevat de qualque emir absolutista que varem patir, tot s'ha de dir. En canvi aquesta producció juntament amb la del blat, el porc i tot el que produíem estava posteriorment en màns del estat espanyol i controlat pel seu capritx, com ara. L'espoli duit a terme pel Regne d'Aragó, l'anulació de tota la nostra identitat i el crematori de la cultura més excepcional què hem gaudit a les illes per part dels catalans del Regne d'Aragó, només té un nom: genocidi. Més tard, ara ha fet sis-cents anys, ja sota el domini del regne d'Aragó, juntament amb Sicília, València i el principat de Catalonia, les illes del regne, també Sicília, foren excloses del vot per tal de triar al nou rei, Fernando de Trastamara. Els exemples de menyspreu cap a les illes no s'acaben mai, n'hi ha per avorrir.

El relleu a un segon plànol a que ens porta la administració peninsular no és necessàriament intencionada, ni tan sols conscient per part del govern central, àdhuc del illenc, avesat al sotmetiment. Aquesta relació cap a les illes menors està generalitzada, és un fet històric i correspon a una actitud social natural, però insana i injusta que cal reconduir. Així dons, pareix ser que és inútil cridar ben fort per tal que se'n adonin que som éssers humans i no illencs de mel i sucre. Se'n fan tronetes de boleros. Els balears estam mal avesats a una ignomínia del veí poderós que ja ens sembla un fet natural, i ho serà fins què diem "fins aquí hem arribat".

Cal afegir una explicació pel que fa a la correcta denominació de la llengua. La nostra llengua és el català, però no per què la ens portàs Jacme I, sinó per què els catalans han pres la iniciativa en la normalització i regulació d'uns criteris per a escriure el català, i també el fet d'institucionalitzar la llegua. A Mallorca, per exemple, xerram mallorquí, què és el català de Mallorca i és del tot correcte anomenar a la nostra llengua mallorquí. Si a la manifestació en defensa del català haguéssem defensat el mallorquí (què té més, caparrudets catalunyistes?) hauriem estat cincuenta mil o més, i no quince mil ànimes.

Per què, però, la caparrudesa d'alguns mallorquinets en voler sotmetre la seva cultura, manca de riquesa, a la catalana? He d'insistir en la teoria freudiana. Als anys seixanta foren molts els mallorquins de casa pudenta que partiren cap a Barcelona a estudiar carrera universitària. En arribar-hi es troben una ciutat no més lliberal que la balear, sinó simplement lliberal, progressista i ambiciosa (aquí no n'hi havia de liberalisme). La majoria d'illencs, tots, que arriben no han tastat poma, són verges. A Barna hi troben una hospitalitat de mitj rostre i meuques a voler, que fan realitat lo imaginat i lo inimaginable. El mateix passa a les illes, paralelament, amb els qui han quedat a fer feina de cambrers i se'ls han afuat les sueques i les alemanyes. En aquest darrer cas han estat elles les que s'han enamorat dels illencs i de les Balears (I LOVE IBIZA, I LOVE TOMEU). Hi ha excepcions entre els mallorquins que estudien a Barcelona. Entre d'ells alguns no caven encisats (encara que també practiquen l'acte), simplement agraeixen l'experiència d'haver passat cinc anys a Catalunya, i l’aprofiten millor lliures de pleitesia. Un d'ells, reconegut poeta mallorquí, comenta "m'encenia quan els catalans me deien allò de quina llengua més maca el mallorquí, quin parlar tant dolç, musical. Els estrangularia, amb aquella mirada que em clavaven tal que vesen aborígens primitius, una atracció ancestral”

Què és el què ens fa eivicencs, mallortquins, formenterencs i menorquins: la estimació i adoració cap a la nostra terra? No, mai. És el respecte, sobre tot l’agraiment, i la aceptació de que noltros pertanyem a la terra i no ella a noltros el que ens fa balears.

Octavio Capó Truyols                                            Es Mascle Ros

INDEPENDÈNCIA FORA NACIONALISME (II)

Per què no al nacionalisme?

La devoció i cega adoració cap a un estendard duu implícit el rebuig cap als altres, àdhuc aversió, fàstic i odi cap alguns d'ells, generalment els veïns. És aquest un sentiment malaltís, immadur i que encara és l'hora que aporti rés bo cap a la humanitat. Per si de cas no és suficient amb el sentit comú, "El món d'ahir" de Stefan Zweig, "Postguerra" de Tony Judt, "La pesta" de Camús i "Vida i destí" de Vasily Grossmann són quatre obres mestres de la literatura sobre la gran epidèmia del segle XX: els nacionalismes, tots!

No s'ha construït mai rés bo i perdurable amb els nacionalismes, per què aquesta malaltia no en sap rés de la mà esquerra, imprescindible per a dur a terme una estratègia prou subtil que no ens enfronti     uns amb els altres i amb la resta de nacions. És del tot necessari que un procés d'autodeterminació per part d'un minúscul arxipèlag sigui ben vist internacionalment. Ridícul també és el resultat de cercar un argument nacionalista repassant la nostra història, o només aquell tros que a alguns els hi convé; és, a més de ridícul, del tot arbitratri, garantidament ambigu i absurdament arriscat.

Construïr un nacionalisme partint d'una argumentació històrica resulta, sobre tot, infantil i, dins el caparrot d'un ésser adult, a més ridícul i irresponsable. L'argument per a una autodeterminació cal respondre a una necessitat física, pràctica, justificable amb arguments i no amb patriotisme, que és l'argument d'un ase.

No és aquest un manifest de desig d'independència, sinó de necessitat de la mateixa, crec que ja ho he dit. Rés d'això hagués escrit si em trobàs respectat i ben tractat, dins una mida realista, per part dels que ens han governat. Rés a veure té, per exemple, que parlem una llengua distinta, que és el català. La llengua no és motiu ni de separació ni tampoc excusa de unitat amb un altre territori que la compartesqui. I ara ja ens acostam als balears catalunyistes, que pretenen estar en millors mans sota el govern dels nostres germans catalans per què ens estimen, al contrari que l'estat espanyol. Hi ha que ser un ase per creure això, però un ase de veres. I ara ens acostam a l'argument tant estès de que som catalans per què Jaume I va venir a conquerir el territori balear i ens portà una cultura, i dintre aquesta cultura una llengua, i amb la cultura i la llengua el repartiment del territori i un nou i catòlic modus de viure.

Acceptar la conquesta aragonesa com a fonament per a un nacionalisme que ens portàs la independència implicaria acceptar no només la llengua com a part de la cultura heretada dels antics aragonesos, sinó tot el que vam acceptar des-de un principi, és a dir, un feudalisme tant radical que faria tremolar a José María Aznar, l'acceptació de l'estendard de la església catòlica fonamentalista radical i partidària de la tortura com a preludi a la masturbació, l'esclavitud i sotmetiment del 99% de la població sota una dotzena de bèsties mal criades i viure una història que serà escrita per bisbes, cardenals i papes.

Emparant-se en el passat més fàcil ho tenen els menorquins, els quals podrien reivindicar la seva anterior circumstància com a colònia anglesa. Recordem que els britànics varen fer el cap viu mantenint-se fora de l'euro, fora de la decapitació econòmica a que els nostres governants ens varen sotmetre voluntàriament i amb coneixement dels resultats futurs. Així dons, els menorquins no vos ho penseu dues vegades i demanau asil polític i reintegració dins l'administració britànica, Espanya no té capital per subvencionar una defensa contra els britànics, ni collons.

Alguns reivindicarem el nostre dret a recuperar la fe islàmica i l'estil de vida dels 500 anys més rics, amb tots els aspectes, que varem gaudir els balears. D'altres, tal vegada somiam en recuperar la ciutadania romana, amb tots els drets i privilegis que l'acompanyaven. Tot sigui per recuperar la nostra cultura.

Liquidem al nacionalista d'una vegada. El nacionalista el reconeixerem perquè sovint té un coneixement de la seva cultura i de la història del seu territori molt limitada; limitada a partir d'allà i fins aquell punt que comença a estorbar el seu argument. El nacionalista evitarà la amplitud o extensió del coneixement dels fets perquè això el col.loca a la alçada del seu suposat enemic o opressor. Altres cops el nacionalista és coneixedor de tota la extensió de la història del seu territori i ometrà als seus deixebles el que calgui per tal que aquests no dubtin de la seva quadriculada ideologia o perdin l'imprescindible fanatisme.

A les Illes Balears avui ens governa un claríssim exemple de nacionalista (a la foto), per si cal tenir-ne un referent actual.

Octavio Capó Truyols                                             Es Mascle Ros

LA NIT MÀGICA DE SANT JOAN: UN RITUAL DE PROTECCIÓ

Per Marta Aspachs

Publicat a: El Felanitxer, 5 de juny de 2007

 

Durant l’època helénica, els grecs anomenaven “portes” en els solsticis d’estiu (aprox.21-22 juny) i d’hivern (aprox. 21-22 desembre). Segons la creença pagana aquests fets astronòmics (el solstici es produeix quan la distància angular del Sol a l’equador de la Terra és la màxima) coincidien en uns dies en els quals, d’alguna manera, es podia tenir accés a una altra realitat, potser més enllà de la nostra dimensió... Així com el solstici d’hivern es relaciona amb les festes de Nadal, el d’estiu es vincula a la festivitat de Sant Joan Baptista. L’evangeli de Sant Lluc explica que la Verge Maria els dies següents a l’Anunciació va anar a visitar a la seva cosina Isabel, quan aquesta estava de sis mesos, del que seria precursor de Jesús, Sant Joan. D’aquesta manera es va fixar el dia del Sant, el mes de juny, sis mesos abans del naixement de Crist. L’Evangeli també relata com Zacarías, espòs d’Isabel, quan va néixer aquest fill, que ja no esperava, molt content, va encendre fogueres per fer saber els seus parents amics de la bona nova. Quatre segles després es va cristianitzar la festivitat i la nit del 23 al 24 de juny es va convertir en un vespre sant i sagrat, que mai no ha oblidat les seves arrels més paganes.

Pel qui ho vulgui creure, durant aquesta nit tan especial, tota mena de prodigis poden tenir lloc. Avui explicam un d’ells per tal que el pogueu posar a la pràctica el 23 de juny, quan el sol ja s’hagi amagat.

“Dins un recipient de fang vessau aigua i sal marina (gruixada). Col·locau-hi dedins les vostres joies, amulets, talismans... i també petxines, caragols o pedretes del riu o de la mar. Deixau que reposi el conjunt tota la nit de Sant Joan a la llum de la lluna o, enguany, dels estels (ja que dia 19 és lluna nova). Si estàs ennigulat, no vos preocupeu, ja que això, no afecta per res el ritual. Ja pel matí, retirau tots els objectes en remull i conservau-ne l’aigua. Vessau aquest líquid dins una ampolla i tapau-la bé. Aquest aigua la podreu utilitzar tot l’any per protegir la casa.

En això ho podeu fer de la següent manera: abocau un raig d’aquesta aigua al poal de fregar en terra, i netejau amb ella les finestres, les portes de la casa i les manetes. Així eliminareu les males vibracions del vostre habitacle. L’aigua de fregar, que sobri, la llençareu pel water i tirareu de la cadena fins a tres vegades.

Respecte a les joies i amulets, assecau-los bé. Ara ja estan néts d’energies dolentes i ens els podrem tornar a posar tranquil·lament. Les pedres i petxines serveixen per augmentar la protecció a alguns indrets de l’espai, com ara els angles de les finestres i portes”.

Marta Aspachs                                                       Es Mascle Ros

INDEPENDÈNCIA FORA NACIONALISME (I)

Per què la independència?

Fets quotidians que poden semblar minúsculs són força significatius, fets que els illencs veim passar a diari davant els nostres nassos, uns amb abnegació i altres amb més o manco ràbia. El tracte que rebem els balears, per exemple, quan una televisió nacional emet El tiempo i el presentador es planta sobre les illes tal si fos fill de vidrier, envers de tapar l'espai que li ofereix el més extens territori de Portugal. Què em de dir de la dificultat dels periodistes forasters a l'hora de referir-se correctament a Palma (capital) i diferenciar-la de Mallorca (illa): tots recordam quan Álvaro de Marichalar anuncià la seva intenció de fer "la vuelta a Palma en moto acuática, o sea" i que algun periodista local comentà que l'ajuntament haurà d'inundar les avingudes per què es cel.lebràs tal esdeveniment. També la denominació oficial del topònim Illes Balears esdevé com a una aspiració impossible per part dels mitjans de comunicació, en canvi, si qualque periodista gosa pronunciar La Coruña envers de A Coruña ja pot pensar en començar a tirar currículums cap a un altre àmbit professional.

Aquest tractament d'actor secundari a que ens tenen avesats es trasllada també al àmbit polític quan els nostres honorables sol.liciten drets i mereixements al govern central; sembla que nosaltres parlàssim amb una pared  mentrestant ells aguanten amb prou esforç i paciència una mena de pregària infantil que els entra per una orella per acabar ja sabem a on.

 Per què, dons, la necessitat, més aviat que el desig, de independència?

Per la manca absoluta de respecte cap a la població balear, qui ha de fer un esforç titànic, i inútil, per tal que se'n adonin que som persones i no éssers inferiors, pacífics i insignificants illencs, feliços dins el seu arxipèlag, espanyolets de mel i sucre.

Perquè Espanya no és el Sàhara, ni cap nació rodejada de països hostils governats per salvatges absolutistes i, per tant, constantment susceptible d'entrar en bel·ligerància. Espanya no es desperta ennuvolada tres-cents dies l'any, no pateix un huracà devastador darrera un altre que impedeixen la sostenibilitat de imprescindibles infraestructures a tants altres països superpoblats i obligats a un constant nomadisme. Pocs són els dies en què aguantam temperatures extremes, i excepcionals són també les inundacions que s'emporten milers de vides cada any a la Índia, per exemple. Tenim, al contrari, una situació geogràfica que és la enveja de gran part del món, allunyada de zones de conflicte si exceptuam els nostres propis, interns, producte d'un fals pretexte nacionalista (E.T.A.)

Al contrari, a Espanya vam començar la partida de póker ara fa aprop de quaranta anys, què és el joc de la competència econòmica amb les altres nacions, amb una mà impressionant, amb cinc cartes guanyadores. Però, com es pot perdre una mà amb quatre asos servits? Contra una escala de color, hauríem de dir, però no fou el cas. El resultat de començar una partida amb un póker servit i acabar en la situació actual (i de la que encara no ens adonam de la serietat i gravetat del problema, en qual cas s'hagués suspès la copa d'Europa i declarat l'estat d'excepció) ve donat de què a qui confiarem portar les cartes i manejar la partida anava tot lo dia gat, gat i cada vegada més gat, com una ceba. "Ho tenim tot per aconseguir-ho tot" deia l'eslògan ppopular, i no podia ser més encertat. És clar que tot vol dir precisament això: tot. I ells varen triar el que creien que els convenia més a ells, que no a les seves famílies, les seves dones o el futur dels seus fills, sinó just a ells i als seus vicis infantils: això, ara i més. Aquest és el resultat de vuit-cents anys de feudalisme: una colla de mal criats.

Els espanyols, i encara més els balears, tenim una localització geogràfica excepcionalment privilegiada, no patim greus problemes de sequera i sí una gran dificultat per ajudar-nos unes comunitats amb les altres; pocs són els dies en que aguantam temperatures extremes; el color de l'aigua de les nostres cales ens posa la carn de gallina fins i tot a noltros mateixos per la seva encisadora bellesa que no ens deixa de sorprendre i que si algun dia s'interromp i plastifica és just responsabilitat nostra; els visitants sovint es meravellen tant de la bellesa dels nostres paratges com s'escandalitzen pel poc respecte amb que tractam el territori del que som responsables; la economia del turisme és el més recent exemple de mala gestió, manca absoluta de dosificació i també d'abassegament per part dels empresaris del sector i dels polítics, és a dir, per part de tot aquell que ho ha tengut a mà. Resulta increïble, per afegir un altre exemple, que gaudint al territori espanyol de un 90% més de sol que Alemanya, generem tan sols un deu per cent de l'energia solar que produeix un país amb doble de població i meitat de territori instal·lat al nord d'Europa.

Espanya es troba en una situació desesperada i ha posat en evidència, no una mala gestió, sinó una manera de governar vergonyosa, penosa, vuida de  responsabilitat i respecte cap als seus i cap a ells mateixos com a individus. No és el moment de mollar la bronca i protestar, ni tampoc el de dir basta (ja ho hem repetit massa en això), és l'hora de dir Adéu, Adiós i gracias, que les vaya bien que noltros ja ens arreglarem tot-solets a partir d'ara. I encara que és del tot necessari mostrar una actitud positiva abans que censuradora (si no el vist i plau, si és imprescindible la comprensió internacional), també caldrà posar-mos d'acord i dur-ho a terme sempre ben organitzats: cinc homes ben avenguts tenen més força que cinquanta mil individus, deia Bonaparte. Espanya està debilitada, acabada, i noltros no hem de voler ser els darrers en exposar-nos per ser sacrificats com a animals: avui, i no demà, és el moment d’agafar els atapits i partir cap al país Balear.

Octavio Capó Truyols                                           Es Mascle Ros

DEBEMOS 100.000 MILLONES, ¿SOMOS RICOS?

Como tampoco somos economistas hemos recurrido a un experto (en paro) para que nos explique, en lenguaje llano, lo que supone un rescate. Carles Roig Gil, economista desempleado, no solo se ha expresado con transparencia sino que nos ha puesto en jaque. Buscábamos a un parado para evitar a un experto bajo la influencia y nómina de una multinacional y lo hemos logrado, ha sido fácil.

Roig Gil propone que te imagines “ser un náufrago a la deriva, sin apenas una tablilla donde sujetarse y a punto de desfallecer; de pronto aparece un bonito navío cuyo patrón se ofrece a rescatarte. Tú aceptas la salvación, por supuesto, y una vez a bordo no haces ascos a una opípara cena y una buena jarra de cerveza; simpático patrón, piensas. A la mañana siguiente te levantas todavía cansado por la angustia del naufragio, pero animado y fortalecido gracias a la generosidad cristiana del patrón. Éste, sin embargo, tiene noticias para ti: a partir de ahora remarás, remarás de día y de noche, remarás domingos y festivos, remarás hasta que tu salvador considere que has pagado lo que vale una vida; si te niegas volverás al mar, pero no sin antes pasarte por la quilla, para así cobrarse la hospitalidad de una noche con un poco de divertimiento. Como el capitán te ve triste y melancólico y arrepentido de no haber querido aprender nada de la vida, se ofrece a ponerte un televisor de todas las pulgadas y pantalla extraplana para que puedas distraer el temblor de tu esqueleto mientras remas sin cesar. Hoy, por ejemplo, podrás ver la final de Roland Garros, un gran premio de Fórmula 1 y a España en la Eurocopa, nada menos”.

Nos quedamos estupefactos, por no decir otra cosa: así que nos hemos convertido en incautos y estúpidos esclavos. “No – puntualiza Carles Roig Gil -, ya lo erais hace mucho tiempo, sólo que ahora un tanto más” En pleno ataque de pánico suplicamos al experto bondadoso que nos de una solución, que no nos diga que no hay manera de salir de ésta, que es peor vivir remando que morir en pie.

Roig asiente. “Sí la hay, pero dudo que accedáis a llevarla a término, puesto que implica esfuerzo, seriedad y compromiso por vuestra parte”. Nos importa un bledo lo que cueste, queremos la salvación. Roig Gil procede. “Está bien. En principio, si sientes apego por el PSOE, simpatía por el PP o eres un incondicional de IU, despídete, se acabó. Ya no habrá más campañas electorales, ni promesas imposibles, ni debates entre líderes, ni derechas, ni centro, ni radicales, ni moderados, ni banderitas, ni pegatinas, ni votoaesteporquemecaebien, ni lovotoporqueesdelosnuestros, ni…” En ese instante nos vemos obligados a interrumpir al supuesto experto, ya que está a punto de proponernos una dictadura, ¡nada menos!, pero Roig nos tranquiliza. “De ningún modo, sino que a partir de ahora la administración y gestión de nuestras comunidades autónomas saldrán a concurso, igual que lo hace el proyecto para construir un palacio de congresos o una piscina municipal. Las empresas concursantes deberán presentar un programa de gestión detallando hasta el coste del más pequeño de los tornillos, deberán asimismo mostrar el impecable currículum de los administradores, que entre otras cosas hablarán un montón de idiomas y no precisarán de intérprete para hablar con un colega británico (tal que un recepcionista de noche de un hotel de Magalluf); no será necesario que nos aburran en la tele, puesto que todo estará redactado en un enorme panfleto, con el cual adoptarán un auténtico compromiso, puesto que su programa vendrá avalado con sus dineros, por si se nos ponen ociosos. A continuación, los ciudadanos que deseen votar – algunos estarán obligados por ley – deberán haber leído y comprendido el programa, para después pasar un examen que lo demuestre. El ciudadano no tendrá acceso a ninguna imagen de los administradores y desconocerán si su programa es de derechas o de izquierdas, salvo quien lo deduzca después de examinar el panfleto. Los concursantes no serán paisanos de las comunidades autónomas que vayan a gestionar, ni siquiera podrán presentarse aquellos que alguna vez hayan militado en algún partido político (éstos últimos formarán un grupo de 300.000 parados durante un período de 10 años). Por último, los nuevos gobernantes cobrarán en función de sus resultados, no se reconocerán como líderes del pueblo sino como empresas a su servicio, y deberán por ello responder a cualquier pregunta que se les plantee por parte de una comisión regular: ya no vale aquello de “hoy no hablo de Rajoy porque no me he puesto tacón”.

O eso, o a seguir remando. ¿Ustedes qué opinan?

Octavio Capó Truyols                                             Es Mascle Ros

PHILLIP ROTH, PRÍNCIPE DE LOS JUDÍOS

“Un hombre judío con padres vivos es un niño de quine años,¡y lo seguirá siendo hasta que mueran!

Cuando repites una y otra vez el nombre del barrio Weequahic, de Newark (New Jersey), y además te esfuerzas en memorizarlo –Weequahic, Weequahic - ya no hay vuelta atrás, has caído en las garras de Phillip Roth.

La emoción que nos invade cuando Carlos Fuentes o Phillip Roth son premiados con uno de los grandes es de agradecimiento, alivio y paz agotadora; casi estamos dispuestos a redactar el discurso de Asturias en su lugar, presentarnos ahí disfrazados de etiqueta y disculpar al galardonado, para proceder a soltar la perorata. El sentimiento es muy superior a la rabia que nos produce el desacierto de los jueces cuando obvian a los maestros que dan sentido a nuestra soledad. El premio nos ayuda también a comprender a los jueces, ¿cómo no va a temblarles el pulso antes de sentenciar a Roth, Fuentes o Vargas-Llosa?

Sólo si eres judío, hijo de Israel y criado en un barrio semítico puedes atreverte a conjurar contra los tuyos, a mofarte de la esclavitud de sus costumbres e incluso a orinar junto a una tumba de un antepasado tuyo. Phillip Roth va más allá, hasta lograr poner en su contra a toda la comunidad judía norteamericana y extranjera, hasta conseguir que su propia familia y allegados le pidan que pare. Su tenacidad se lo impide y, por el contrario, logra que sus grandes retractores engullan a escondidas, una tras otra, las veinticinco novelas del autor de Me casé con un comunista.

El joven judío de Newark es alto, deportista y un excelente estudiante, como el protagonista de Pastoral Americana, la novela que recibió el Pulitzer y la más leída en España. El judío es emprendedor, hábil, perfeccionista y trabajador las veinticuatro horas. El joven judío de Newark es un triunfador, pero habrá vivido en sus carnes la derrota, bien la suya propia, la de su padre o la desesperación en su matrimonio.

El argumento de la bibliografía de Roth es valiente, imaginativo y una sorpresa para el lector. La ficción logra superar a la realidad, con creces. En Operación Shylock el propio autor, protagonista de la novela, es informado de que un impostor le está suplantando en Israel, concediendo entrevistas a tutiplé y promocionando la diáspora, el abandono de Israel y la vuelta de cada judío a su hogar de origen (imaginen); en la vida real, Roth vio publicada una falsa entrevista de un periodista que se dedicaba a inventarse encuentros con personajes famosos y hacerlos pasar por reales, el escritor decidió no demandar al sujeto, tal vez prevenido por la ironía que tanto le ha acompañado en sus novelas. Nos disloca el argumento de La conjura contra América, donde Roth propone una realidad alternativa, ficticia pero del todo verosímil, en la que el aviador Charles Lindberg gana las elecciones a la presidencia de los EE.UU al demócrata Franklin D. Roosevelt; es sabido que Lindberg simpatizaba con los nazis e incluso viajó en varias ocasiones con su avioneta hasta Alemania para entrevistarse con los altos mandos del tercer reig, los cuales le condecoraron; en la novela de Roth, una familia judía americana contempla con horror cómo su vida da un giro radical hasta correr en paralelo con el trato que recibe la raza negra en el sur más intransigente.

Pero todo Roth está sostenido por el humor más sutil y delicado, a veces brutal, que cabe imaginar. Su risa, el delirio, no es fácil ni mucho menos gratuito. Pasarán páginas y más páginas de profunda hipnosis, lejos del mero entretenimiento, para de repente despertar al oír nuestra propia carcajada que interrumpirá la lectura y nos hará reflexionar: ¿cómo ha podido llegar hasta ahí?

¿Una recomendación? Cualquier novela de Roth cuyo protagonista sea Nathan Zuckerman. Zucherman encadenado, por ejemplo, contiene cuatro novelas cortas y nos descubrirá, entre otras intrigas, lo atractiva, sexy y deslumbrante que es haciendo el amor la mismísima Ana Frank, quien por lo visto sigue viva y domiciliada en los Estados Unidos de América.

Los hechos de La tormenta de hielo, del genial Ang Lee, transcurren durante 1973. En una determinada escena de la película, Sigourney Weaver está leyendo un libro que después cierra y posa sobre la mesa, lo que permite al ojo de lince desenmascarar el título de la novela, Cuando ella era buena (1967). No ha sido fácil, se escondía como una niña picarona a la que le gusta esconderse entre arbustos antes de entregarse; finalmente la encontré en la biblioteca del poeta Guillem Soler, en Porto Petro. Será mi compañera este fin de semana.

Octavio Capó Truyols                                             Es Mascle Ros

MARCH NO ESPECULABA, BANKIA TAMPOCO

“La culpa de la crisis la tienen los especuladores y los tiburones financieros”

                                                                        Rodríguez Zapatero

El documental sobre Joan March (Verga) que repuso IB3 se inicia con el nacimiento del banquero y mostrando las imágenes del parto de una cerda y el inmediato amamantamiento de sus crías, imaginamos que haciendo referencia al mote de es porc o sa trutja que se ganó en Verga. Así lo nombraba Jordi Martí i Rosselló (Es Mascle Ros): es Porc por su actitud con la sociedad, y sa Truja porque amamantaba a jueces, fiscales, políticos y militares. El narrador del documental en ningún momento habla de un March codicioso, cínico, enfermo o psicópata. Un psicópata es incapaz de sentir afecto o piedad por el sufrimiento ajeno, en ninguna medida. Sin embargo, sí hace referencia continuada de un hombre sumamente inteligente, frío, calculador y con una gran capacidad de concentración; pero, sobre todo, inteligente. Dicha cualidad, imaginamos, se le atribuye por su capacidad para amasar una gran fortuna, cueste lo que cueste y empleando el medio más eficaz, sea cual sea. Tampoco se menciona si la necesidad y la obsesión por hacerse multimillonario son un rasgo que debe clasificarse de sumamente inteligente. Pero lo que se nos quedó bailando detrás de la oreja fue otro atributo del financiero: “Joan March i Ordinas era un gran especulador”.

Especular implica asumir un riesgo en una actuación y, consecuentemente, sufrir con la esperanza de que el resultado coincidirá en lo posible con nuestras previsiones.  Cuando hacemos una apuesta y conocemos previamente el resultado no especulamos, sino que jugamos sobre seguro, hacemos trampa. Martí i Rosselló, desde su semanario Foch y Fum, denunciaba cómo en Verga se hacía con todo el grano de una añada, lo almacenaba, esperaba (a sabiendas) el incremento del precio de dicho grano, y luego lo soltaba a cuenta gotas: es Porc. Joan March denunció a Martí y Rosselló con el conocimiento de ambos de que el periodista sería condenado, porque March tenía a todos los jueces sobornados, igual que a la clase política mallorquina: sa Truja. March jamás especuló en sus negocios porque conocía de antemano incluso la suma que iba a embolsarse. Jugar con las cartas marcadas no es especular, es engañar. Tal vez los mallorquines tildemos al singular filántropo de inteligente porque hemos asumido que el que engaña es listo, mientras que el engañado es un botarate. No conocemos nada más.

También creíamos que los bancos especulaban, que asumían riesgos con la esperanza de obtener beneficios, y que si les salía torcida la jugada, como cualquier hijo de vecino, asumían la pérdida y mañana será otro día. Ahora sabemos que no. Ahora sabemos, gracias a Bankia, que los bancos tienen libertad de antemano para llevar a cabo cualquier operación disparatada porque está legalmente cubierto por su contrincante, que es su cliente. Mientras los bancos se tambalean sus ejecutivos cobran jubilaciones, despidos y planes de pensiones que ningún otro sector se atrevería a barajar; es imposible imaginar a un Escarrer, Barceló o Fluxà pagar semejantes sueldos a sus mejores ejecutivos por muchos beneficios que éstos logren para sus empresarios, y menos aun si terminan el balance con pérdidas. A la puta calle.

Tal vez saquemos algo positivo de la desvergüenza de Bankia. Tal vez siente un precedente. Me explico. Pongamos por caso que usted es propietario de una tienda de vinos cuyos resultados han sido desastrosos, nefastos, devastadores, vergonzosos. Pongamos que usted, antes de cerrar el negocio y dar la inversión por perdida, se adjudica una pre-jubilación millonaria y despide a su mujer indemnizándola con un dinero que no tiene. Pongamos que inmediatamente exige al gobierno que asuma la catástrofe de su vinoteca y que bien, que la intervenga. Si el gobierno le manda a hacer puñetas, demándelo, porque el abogado de usted ya tiene un argumento a su favor: “¿y Bankia?”.

Hemos aprendido a demonizar al especulador, cuando nosotros no hacemos otra cosa desde que nos levantamos y hasta la noche. Especulamos al dejar la gabardina en el armario, especulamos cuando nos apuntamos a un gimnasio, especulamos cambiando de panadero, especulamos al entrar en un cine, si compramos un libro, tirándole los tejos a una mujer, aceptando una oferta de trabajo, ¡casándonos! No especulamos al ir a votar, nos suicidamos cada cuatro años.

Rodríguez Zapatero volvía a equivocarse en la cita del encabezamiento, porque existen unas leyes que dan vía libre a banqueros y grandes grupos de finanzas para que jueguen aventajados sobre sus competidores, que siempre pierden y somos nosotros.

Al que le quede un rasgo de dignidad sólo le queda una: levantarse y decir basta. A hostias, por supuesto.

Octavio Capó Truyols                                             Es Mascle Ros