AIXÒ NO ÉS GASPATXO, MENUDA!

Valentí Valent no es va sorprendre quan va trobar la casa tan ben adesada aquell primer dissabte d’agost. I ho hauria d’haver fet. Tampoc s’assabentà de la pudor a tabac que havia quedat com a convidat de pedra. I ho hauria d’haver fet. Ni tan sols la presència de la nínfula que tenia com a companya –cabró privilegiat– el va espavilar. I ho hauria d’haver fet. Cecília Roig, aquell 3 d’Agost, feia trenta anys que va embellir aquest món nostro un dia d’inusual inspiració divina; un dia en que Dèu es va guanyar un lloc entre els grans; el dia en que Da Vinci, Miquel Àngel, Rafael i Picasso varen tenir que posar un altre plat a taula.

El que tenia noquejat a Valentí era una mescla de vi blanc amb cava, vi negre amb el segon plat del sopar, mitja ampolla de grappa i no saber dir que no al whisky darrer que l’hi va servir Pau Riera. Amb això que Valentí, a la fi, reconegué a la seva estimada dins la cuina i s’hi acostà així com va poder: un peu primer que l’altre i alerta a caure.

-         Bon dia, estimada. Que has fet cafè? – demanà tímid, com aquell que no se’n recorda de si n’ha fet una de grossa.

-         No, però hi ha gaspatxo a la taula fet d’ara. El diari també hi és. Que has de menester res més? – demanà Cecília no manca d’ironia, amb una avantatja com a mínim de tres a zero, mentre mossegava una poma i es gratava molt a poc a poc el turmell dret amb els ditets de l’altre peu (tal vegada un mosquit amb sort).

-         Una aspirina, rateta. Que no tendries una aspirina? – suplicà  Valent, però Cecília no contestà, i els trenta anys més ben duïts de la història de la humanitat l’hi donaren l’esquena al ressacós Valent per acabar de fregar els plats.

Valentí s’ho pensà dues vegades abans de no dir res i va ben decidir callar i asseure’s a taula. Ja amb el diari damunt els genolls, s’abocà un bon tassó de gaspatxo fresc. Incapaç de llegir una paraula, va trobar que el més apropiat seria fer un bon glop d’allò, encara que no fos cafè. Els ulls de Valentí s’obriren com els d’un mussol, i la seva gargamella va emetre una espècie de crit ofegat.

-         Això no és gaspatxo, menuda! Que hi has posat, personeta?

-         Doncs tomàtigues madures a voler, un cogombre, mig prebe vermell i un de verd, una poma petita, una cullerada de sucre perquè no tenguis un atac d’acidesa – anava explicant molt pausada Cecília, tal si fos Carmen Maura a Mujeres al borde de un ataque de nervios, una mica de salsa Perry’s, tabasco, sal, pebre bo, ben regat amb oli verjo i un bon tassó del vodka que tu i els amigots no vos acabareu ahir a la nit, tot ben passat pel turmix i després pel colador, gel i un parell de branques d’àpit.

-         Rellamps, aquesta si que és bona! No havia sentit mai fer d’un gaspatxo, Blody Mary. -Valentí va espavilar ben aviat amb aquell brebatge – Oooh!!!, petitona… molts d’anys… ara no hi pensava. I jo que no t’he comprat res de res, tros d’animal que estic fet.

-         Ara el me feràs com mai me l’has fet el regal, pots estar segur –digué Cecília mentre Valentí feia net el tassó amb una glopejada-. Au, beu aviat, que ja tinc trenta anys i és ben hora que em facis una criatura.

El diari hi va quedar ben xop d’aquell gaspatxo.

Valentí Valent i Valls                                       Es Mascle Ros